PERILL, NENS

Fig. 1. Llibre Perill, nens.
 Font: Google

Aquí deixo un recull de les idees que em van semblar més interessants quan vaig llegir el llibre "Perill, nens" de Francesco Tonucci.

Els pares tenen el dret de tenir nens però no ser propietaris d’ells. Els nens son seus i de ningú més. Per tant, els pares han de consultar al nen tot allò que el perjudiqui a ell. Però cal recordar que el nen té dret a no estar sol, dret a viure i dret a tenir pares.

Els nens normalment no solen expressar la seva disconformitat i això és el pitjor que pot passar. Per aquesta raó és crea el mal d’escola. Pot ser, l’escola s’ha allunyat massa de la vida real i cada vegada es menys comprensible per als seus alumnes. Els alumnes no entenen res, se senten atrapats i pressionats per la família i la societat, empresonats i és per això que esdevé el fracàs escolar. Si no fos obligatòria potser la gran majoria es prendrien l’escola d’una altra manera i el seu interès per aquesta augmentaria.

La feina pesada i avorrida la fan els nens a casa, a l’escola l’estància és agradable. Només si l’escola els hi ensenya el significat d’aquests exercicis, els nens tindran el desig de fer-los. El mateix passa amb la lectura. Si el professor els fa llegir un llibre i els hi demana que facin un resum, els nens no senten el plaer de llegir perquè es senten obligats a fer un doble esforç per fer el treball. Si als nens trien un llibre i el llegeixen tranquil·lament, segurament els acabi agradant més llegir. Això m’ha passat a mi i em continua passant. Suposo que ningú m’ha fet treure aquest desig per la lectura perquè sempre llegir comportava fer un treball o examen posterior.

Fig. 2. Logo de l'ensenyament
públic. Font: IE Costa i Llobera

Una escola que no sigui plural no és bona pels nostres fills ja que no el deixaran veure la realitat. Això, sovint, passa a l’escola privada o confessional que priva de idees als nostres alumnes. L’escola no és lloc per a ideologies i pertinences sinó un lloc de trobada, de la confrontació, de l’aprenentatge. L’escola és un centre de trobada de tots els infants i per això és important que sigui pública. Cada infant és excel·lent en algun aspecte i l’escola ha de admetre tot tipus d’infants i fer que entre tots puguin créixer. Per això s’ha de crear una escola que valgui la pena estudiar per a què els nens tinguin ganes d’anar.

Tots els nens, siguin com siguin, han d’anar a la mateixa escola. No podem separar als nens que tenen altes capacitats dels nens que tenen deficiències, ni els nens que són artistes dels científics. A les aules és molt important que hi hagi diversitat perquè tots puguin aprendre coses dels altres. 

L’escola ha de ser acollidora i per fer-ho ha d’estar decorada pels infants. Estaria molt bé que cada aula fos un racó i que estigués decorat segons la matèria que s’ha de fer, per exemple: música (aula amb instruments musicals), ciències (aula amb instruments científics), etc.

El pupitre no s’hauria d’utilitzar sempre, és un ús incòmode. L’escola ha de permetre que els nens es moguin, s’han d’expressar i no poden estar asseguts cinc hores seguides.

Els nens necessiten una ciutat pels infants. Per fer-ho, s’ha de concedir la paraula als nens i nenes ja que ells tenen tot el dret a decidir com volen viure i els adults els ha d’escoltar. Els nens no s’han de quedar a casa jugant, han de sortir al carrer i trobar-se amb els amics. La ciutat ha de permetre que els nens tinguin aquesta llibertat. Els pares poden jugar amb els seus fills però no pot ser sempre. El joc permet al nen fer-se gran, construir el seu creixement intel·lectual però, avui dia, els nens no tenen gaire temps lliure ja que estan plens d’activitats extrascolars, deures, etc. Avui dia, tots els pares donen bombes als seus fills. Regalar-li una joguina és una bomba. Li estan treien la seva llibertat de joc i li estem donant un joc prefabricat. Els nens per jugar han de sortir al carrer i experimentar.

Els infants han de passar el mínim de temps possible a l’hospital. I si l’han de passar han d’estar preparades activitats pels nens com ara; la biblioteca, ludoteca, etc.

Els avis han de defensar als nets del consumisme i de la soledat. Ensenyar-los ha construir, no a usar i tirar. Inculcar el plaer de la lectura. Deixar-los sortir de casa per jugar amb els amics.

Fig. 3. Caricatura d'un home fart del soroll.
Font: Google

El soroll, les alarmes, les sirenes són estressants per a tota persona i encara més ho són pels infants. A les escoles s’hauria de prescindir d’aquest mecanisme. La sirena apart d’alertar, posa neguitosos als infants.

No hi ha un manual per ser bon pare, perquè sinó tothom l’utilitzaria. Però si que hi ha una idea de bon pare clara. Bon pare és aquell que satisfà les necessitats de l’infant, que passa estona amb ell, que parla amb ell, que gaudeix de les experiències del seu nen. Un bon pare no és aquell que li proporciona tots els capricis de l’infant ni aquell que li dona pa quan li demana aigua.

Una altra cosa important a destacar és que els nens no han de viure amb por i els pares tampoc. Hi ha molts perills però el que hem d’evitar es viure sempre amb el neguit de que passarà. Hem de ser bon ciutadans i intentar no córrer perill però no podem negar-nos a sortir de casa perquè a casa també hi ha els perills domèstics que cada vegada són més nombrosos. Ara, el mòbil és regala més aviat per la por i la poca seguretat de la societat. Els nens creuen que no necessiten anar tot el dia acompanyats dels pares. Només necessiten que qualsevol adult es faci càrrec de ells en qualsevol situació. Si el nen necessita ajuda, només demana que l’adult que tingui més proper l’ajudi. No fa falta que els pares estiguin pendents tota l’estona dels seus nens. D’aquesta manera tots estarien més contents i segurs i no farien falta els mòbils.

I per últim, els cartells de “Perill, nens”. Es curiós que hi hagi cartells que posin això a les ciutats. Hauria de ser al revés “perill, cotxes”. Els nens no són un perill i haurien de tenir prioritat davant de tots. Els nens necessiten experimentar, moure’s i no els podem limitar. D’aquesta manera els hi estem treien llibertat. 

Fig. 4. Senyal: perill, nens. Font: Google