FRANCESCO TONUCCI

L’altre dia vam anar a una conferència molt interessant de Francesco Tonucci (pedagog italià especialitzat en educació infantil). Va parlar de diversos aspectes que em van cridar l’atenció i dels quals m’agradaria reflexionar. Estic estudiant per ser mestre i penso, sovint, en el millor pels alumnes i pel seu aprenentatge.

Tonucci, va parlar de la “destrucció” de les aules, el que ens va voler fer entendre, és que els nens de la mateixa edat no han d’estar en un mateix lloc (aula).  És interessant que els nens es relacionin amb nens d’altres edats tant petits com grans. Això permet que entre ells aprenguin coses noves tant cognitives com emocionals. A més a més, dóna la oportunitat de trobar ajuda i de donar-ne a qui la necessita. Molts professor, avui dia, pensen que això és una pèrdua de temps pels que van més avançats. Però aquí s’equivoquen, els nens no només han d’aprendre el que diu el currículum escolar, sinó també han de reforçar i saber ajudar als altres que ho necessiten.

Per una altre banda, va enraonar sobre les aptituds del mestre. Segons ell, no tothom està preparat per ser mestre. Ser mestre és una professió vocacional i només aquells que senten el que sent un nen són capaços de fer bé aquesta professió. Un bon mestre és aquell que s’escolta l’alumne i deixa que aquest participi i opini. Un bon mestre dóna la oportunitat de què els nens facin la classe, facin projectes i es motivin per aprendre. És aquell que fa protagonistes els seus alumnes. Tonucci no consideraria un bon professor aquell que dóna la llisó i fa que els nens repeteixin el que ell ha dit sense importar-li si ho han entès o no.

Seguidament, va discursejar que era el més important per estudiar i ensenyar. Vam entendre amb una breu explicació, que els nens són gots buits i que poc a poc s’han d’anar omplint. Aquesta feina l’han de fer els mestres, però, alerta, que els mestres han de ser conscients de que va abans i que va després. També han de ser conscients que no poden explicar als nens coses que encara no saben o no tenen un coneixement exacte del que parlen. Els nens tenen unes etapes que han de seguir un procés i no es poden avançar. Cada etapa és important pel nen, encara que no ho sembli. Tonucci remarca molt que els nens han d’experimentar, han d’observar els canvis per ser conscients del que passa al seu voltant. Han de relacionar-se amb la natura, estar en harmonia. Els nens han de tenir una vivència amb la natura, no tan sols aprendre els conceptes d’ella.

Tonucci va perorar un bon temps sobre la importància del joc. No ens adonem però jugar és un moment molt important pel desenvolupament del nen, és el moment d’experimentar les coses. És com la base d’un palau abans de construir. Diguem que un nen no pot construir un castell sense saber abans que és la sorra. Tonucci diu que l’escola ja es suficient amb cinc hores, que la resta del dia els nens han d’invertir-lo en jugar per experimentar i aprendre coses noves. Aquestes experiències els hi seran de profit per a la vida quotidiana i els hi ensenyaran moltes coses que l’escola no els hi podrà oferir. Tonucci remarca molt la importància de que el nen interaccioni amb el món que l’envolta. Aquest joc no es pot acompanyar, ni vigilar, ni controlar, se’ls ha de deixar sols. Per jugar bé, necessiten pocs jocs i els més econòmics possibles. El joc al què Tonucci es refereix és aquell tradicional, de tota la vida. No fa referència als jocs de consoles ni a la televisió.

Ser més flexius dóna un benefici a llarg termini. Amb aqueta frase Tonucci ens vol dir que no hem d’obligar als nens a seguir uns deures i uns horaris fixes. Els deures estan posats per a reforçar. Si un nen no els necessita perquè té un bon nivell, hauria de prescindir d’ells. I en el cas que els necessites, haurien de ser una bona experiència pel nen. És a dir, el mestre hauria de motivar al nen a fer-los.  

Per una altre banda, Tonucci diu que els nens haurien de poder arribar a l’escola a l’hora que volguessin. El més important no és posar una hora per començar sinó fer una bona escola que agradi als alumnes per cridar la seva atenció i motivar-los a venir a l’escola. Només d’aquesta manera s’aconseguirà que els nens arribin el més aviat possible. Proposa adoptar el punt de vista de l'infant i deixar-lo més lliure, tant a l'escola com a casa.

Per últim, i el més important, què significa ser feliç per un nen? El més important per un nen és ser estimat, escolat i divertir-se. Només els bons mestres són capaços de donar-los això.

Conferència de Francesco Tonucci a 25 d'octubre del 2012

Amb això deixo aquí la meva reflexió.