ELOGI DE LA FEBLESA

Aquest llibre “Elogi de la Feblesa” és una autobiografia d’un jove discapacitat,  Alexandre Jollien. M’ha fet reflexionar molt i per això m’agradaria expressar-ho.

Primer donaré pas a un petit resum del llibre per poder orientar al lector. Després processaré a les meves reflexions que he tret sobre aquest llibre i la vida en general.

RESUM

Alexandre Jollien va néixer amb una discapacitat (paràlisis cerebral) i al llarg de la seva vida va anar superant els obstacles que s’havia trobat. Va passar tota la seva infància en un centre (escola – internat d’educació especial) això va significar la separació dels pares, un cop molt dur per qualsevol infant. Al centre li van fer creure que era una criatura estranya, que no era normal. Allà, s’hi va trobar amb altres persones amb diferents discapacitats que lluitaven pel mateix objectiu, progressar. Entre ells van crear un vincle molt fort que els va ajudar a tirar endavant. Amb els anys, l’Alexandre va aprendre a caminar però també va aprendre el sentit de companyerisme. Al centre, el bé d’un esdevenia el bé de tots i no hi havia res més important que l’altre. Quan l’Alexandre va sortir al món real es va adonar de l’individualisme de les persones. Cadascú feia la seva i no es preocupava pel que li passes al del costat. Per aquesta raó, l’Alexandre va haver d’espavilar-se per poder adaptar-se. Va passar per uns moments de marginació ja que segons la majoria, ell era anormal. La gent en general tenia poc tacte i tendresa i no van dubtar d’aprofitar-se d’ell. Va ser llavors quan va aprendre que en aquest món no es podia ser tant bondadós perquè sinó et prenien el pèl. L’Alexandre va anar observant l’actitud dels demés i va comprendre que per adaptar-se  havia de deixar la bondat de costat. Va deixar la timidesa i discreció a una banda i va integrar-se com un més en aquesta societat. Pocs van ser els que el van ajudar per plaer. La majoria de les persones que van passar per la seva vida (educadors, metges, companys..) el van tractar com si fos una càrrega i no li van donar gaire confiança per tirar endavant. Va ser gracies als filòsofs que va poder reflexionar sobre les experiències de la vida i va trobar un sentit aquesta. Va aprendre a viure amb el que tenia i ser feliç amb això. De ben segur que ell va ser més feliç que qualsevol altre jove ja que per a ell la felicitat no depenia de la quantitat de coses sinó d’aprendre a viure amb les poques que tenia en la situació en la qual es trobava.  

REFLEXIONS

Al llarg del llibre es parlen diversos temes; l’anormalitat, la mirada de l’altre, l’amistat, la filosofia, la teoria de Darwin, les febleses o les fortaleses.  

• Què entenem per anormalitat? Segon els experts: anormal vol dir no normal, contrari a un norma. Individu afectat per qualsevol síndrome psicopatològic. Infant o adolescent inadaptat a les exigències familiars i socials a causa d’un endarreriment intel·lectual, d’una neurosi, d’un trastorn físic, d’una incoherència de caràcter o d’una manca d’equilibri mental que li fa insuportable la disciplina general.Tres definicions que arriben a una mateixa conclusió: anormal és tot aquell que és diferent a la majoria. És cert però, que per a qualsevol metge un pacient no sa és considerat anormal, per a qualsevol mestre un alumne amb dificultats és considerat anormal, per a qualsevol pare un fill discapacitat és anormal. Vivim en una societat en la qual ens han fet creure que aquell que és diferent, és anormal. Vivim en una societat de masses on la majoria ha de tenir sempre la raó. Però que poc sabem del que pensa la minoria. De ben segur que per als discapacitats nosaltres som els diferents, però això a ningú l’importa.

• Ningú s’ha parat mai a pensar com es senten els discapacitats quan se’ls miren? Segurament poques són les persones que es posen en la seva situació. És molt difícil comprendre a una persona que és diferent a la majoria però val la pena esforçar-s’hi. Jo, abans de llegir aquest llibre, no era conscient del que realment era important per a un discapacitat. Després de llegir-lo, he aprés que el més important per a ells es que ningú els miri amb compassió ni pietat, ni se’ls tracti com a pobres i fracassats. Que tothom els tracti per igual i que ningú els hi digui que no són capaços de fer qualsevol cosa. He aprés que gràcies aquestes coses, ells són capaços de tirar endavant i superar els obstacles que es troben. Per tant, crec que seria adient crear una societat on no se’ls tracti com a diferents ni com una càrrega sinó com un més, igual a tots els demés.

• Què podem considerar amistat? Sovint considerem amics nostres a tots aquells amb els quals compartim els mateixos interessos i que veiem molt sovint. Però en realitat l’amistat va més enllà. Un bon amic és aquell que s’alegra pels teus assoliments i s’entristeix pels teus fracassos. Aquell que fa seu un problema teu. Aquell que faria qualsevol cosa per no veure’t patir. L’Alexandre al llarg de la seva vida ha trobat diferents persones que l’han ajudat aconseguir el seu objectiu però poques d’aquestes persones les ha considerat amics. Ja que molts d’ells el van ajudar perquè era la seva obligació no ho van fer pas per plaer. No va ser fins al final quan es va adonar de quins eren els seus verdaders amics.

•  És la filosofia un Déu per altres? Moltes persones necessiten aferrar-se alguna cosa per poder tirar endavant en moments crítics. Hi ha persones que s’aferren a la religió ja que això els transmet tranquil·litat i esperança. Altres persones opten aferrar-se a un altre tipus de creença. La filosofia és una disciplina en què els filòsofs, per mitjà de la lògica i el raonament, cerquen donar una explicació de tots els coneixements possibles i del lloc que ocupa l'home en la naturalesa. Per l’Alexandre, la filosofia va ser la clau per seguir endavant. Gracies a ella la seva vida va tenir sentit i això va fer que no renunciés als seus objectius.

•  És certa la teoria de Darwin? Un dels aspectes de la teoria de Darwin és la selecció natural (si les condicions ambientals són hostils, s’estableix una lluita per la supervivència entre els individus, en el qual s’eliminen els individus menys aptes i persisteixen els més ben adaptats), “supervivència exclusiva del més apte”. L’Alexandre per poder integrar-se al món real, va haver d’adaptar-se. Per tant, avui dia l’experiència ens diu que per poder sobreviure ens hem d’adaptar en aquesta societat. La societat no canviarà per una minoria, per aquesta raó la minoria ha de fer tot el possible per integrar-se de la millor manera. La societat és així però això no vol dir que jo estigui d’acord amb aquesta.

•  Febleses o fortaleses? Tots som conscients que no som perfectes. Tots tenim les nostres debilitats i les nostres virtuts. Sovint, valorem més les debilitats que no pas les virtuts i això és el què ens provoca les depressions. Hauria de ser indispensable veure la part positiva de les persones. A l’Alexander tothom el jutjava per ser un discapacitat. Ningú es parava a pensar en les seves virtuts i mira que en tenia un munt. Si en comptes de veure la seva feblesa haguessin vist les seves fortaleses de ben segur que no li hagués costat gaire integrar-se. Això mateix passa avui dia, tothom està ple de perjudicis. Vivim en una societat on sembla que la gent s’alegra més per les debilitats dels altres que no pas per les seves virtuts. Exigeixo que tothom valori les virtuts dels altres i que aprengui d’ells.