PERILL, NENS

Fig. 1. Llibre Perill, nens.
 Font: Google

Aquí deixo un recull de les idees que em van semblar més interessants quan vaig llegir el llibre "Perill, nens" de Francesco Tonucci.

Els pares tenen el dret de tenir nens però no ser propietaris d’ells. Els nens son seus i de ningú més. Per tant, els pares han de consultar al nen tot allò que el perjudiqui a ell. Però cal recordar que el nen té dret a no estar sol, dret a viure i dret a tenir pares.

Els nens normalment no solen expressar la seva disconformitat i això és el pitjor que pot passar. Per aquesta raó és crea el mal d’escola. Pot ser, l’escola s’ha allunyat massa de la vida real i cada vegada es menys comprensible per als seus alumnes. Els alumnes no entenen res, se senten atrapats i pressionats per la família i la societat, empresonats i és per això que esdevé el fracàs escolar. Si no fos obligatòria potser la gran majoria es prendrien l’escola d’una altra manera i el seu interès per aquesta augmentaria.

La feina pesada i avorrida la fan els nens a casa, a l’escola l’estància és agradable. Només si l’escola els hi ensenya el significat d’aquests exercicis, els nens tindran el desig de fer-los. El mateix passa amb la lectura. Si el professor els fa llegir un llibre i els hi demana que facin un resum, els nens no senten el plaer de llegir perquè es senten obligats a fer un doble esforç per fer el treball. Si als nens trien un llibre i el llegeixen tranquil·lament, segurament els acabi agradant més llegir. Això m’ha passat a mi i em continua passant. Suposo que ningú m’ha fet treure aquest desig per la lectura perquè sempre llegir comportava fer un treball o examen posterior.

Fig. 2. Logo de l'ensenyament
públic. Font: IE Costa i Llobera

Una escola que no sigui plural no és bona pels nostres fills ja que no el deixaran veure la realitat. Això, sovint, passa a l’escola privada o confessional que priva de idees als nostres alumnes. L’escola no és lloc per a ideologies i pertinences sinó un lloc de trobada, de la confrontació, de l’aprenentatge. L’escola és un centre de trobada de tots els infants i per això és important que sigui pública. Cada infant és excel·lent en algun aspecte i l’escola ha de admetre tot tipus d’infants i fer que entre tots puguin créixer. Per això s’ha de crear una escola que valgui la pena estudiar per a què els nens tinguin ganes d’anar.

Tots els nens, siguin com siguin, han d’anar a la mateixa escola. No podem separar als nens que tenen altes capacitats dels nens que tenen deficiències, ni els nens que són artistes dels científics. A les aules és molt important que hi hagi diversitat perquè tots puguin aprendre coses dels altres. 

L’escola ha de ser acollidora i per fer-ho ha d’estar decorada pels infants. Estaria molt bé que cada aula fos un racó i que estigués decorat segons la matèria que s’ha de fer, per exemple: música (aula amb instruments musicals), ciències (aula amb instruments científics), etc.

El pupitre no s’hauria d’utilitzar sempre, és un ús incòmode. L’escola ha de permetre que els nens es moguin, s’han d’expressar i no poden estar asseguts cinc hores seguides.

Els nens necessiten una ciutat pels infants. Per fer-ho, s’ha de concedir la paraula als nens i nenes ja que ells tenen tot el dret a decidir com volen viure i els adults els ha d’escoltar. Els nens no s’han de quedar a casa jugant, han de sortir al carrer i trobar-se amb els amics. La ciutat ha de permetre que els nens tinguin aquesta llibertat. Els pares poden jugar amb els seus fills però no pot ser sempre. El joc permet al nen fer-se gran, construir el seu creixement intel·lectual però, avui dia, els nens no tenen gaire temps lliure ja que estan plens d’activitats extrascolars, deures, etc. Avui dia, tots els pares donen bombes als seus fills. Regalar-li una joguina és una bomba. Li estan treien la seva llibertat de joc i li estem donant un joc prefabricat. Els nens per jugar han de sortir al carrer i experimentar.

Els infants han de passar el mínim de temps possible a l’hospital. I si l’han de passar han d’estar preparades activitats pels nens com ara; la biblioteca, ludoteca, etc.

Els avis han de defensar als nets del consumisme i de la soledat. Ensenyar-los ha construir, no a usar i tirar. Inculcar el plaer de la lectura. Deixar-los sortir de casa per jugar amb els amics.

Fig. 3. Caricatura d'un home fart del soroll.
Font: Google

El soroll, les alarmes, les sirenes són estressants per a tota persona i encara més ho són pels infants. A les escoles s’hauria de prescindir d’aquest mecanisme. La sirena apart d’alertar, posa neguitosos als infants.

No hi ha un manual per ser bon pare, perquè sinó tothom l’utilitzaria. Però si que hi ha una idea de bon pare clara. Bon pare és aquell que satisfà les necessitats de l’infant, que passa estona amb ell, que parla amb ell, que gaudeix de les experiències del seu nen. Un bon pare no és aquell que li proporciona tots els capricis de l’infant ni aquell que li dona pa quan li demana aigua.

Una altra cosa important a destacar és que els nens no han de viure amb por i els pares tampoc. Hi ha molts perills però el que hem d’evitar es viure sempre amb el neguit de que passarà. Hem de ser bon ciutadans i intentar no córrer perill però no podem negar-nos a sortir de casa perquè a casa també hi ha els perills domèstics que cada vegada són més nombrosos. Ara, el mòbil és regala més aviat per la por i la poca seguretat de la societat. Els nens creuen que no necessiten anar tot el dia acompanyats dels pares. Només necessiten que qualsevol adult es faci càrrec de ells en qualsevol situació. Si el nen necessita ajuda, només demana que l’adult que tingui més proper l’ajudi. No fa falta que els pares estiguin pendents tota l’estona dels seus nens. D’aquesta manera tots estarien més contents i segurs i no farien falta els mòbils.

I per últim, els cartells de “Perill, nens”. Es curiós que hi hagi cartells que posin això a les ciutats. Hauria de ser al revés “perill, cotxes”. Els nens no són un perill i haurien de tenir prioritat davant de tots. Els nens necessiten experimentar, moure’s i no els podem limitar. D’aquesta manera els hi estem treien llibertat. 

Fig. 4. Senyal: perill, nens. Font: Google

PILAR BENEJAM: MESTRES EN TEMPS INCERTS

L’altre dia vam assistir a la conferencia de la Pilar Benejam a l’auditori  de la Facultat de Psicologia, ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna.

Fig. 1. Pilar Benejam. Font: Google

La Pilar Benejam és una geògrafa i pedagoga menorquina. El 1961 es va graduar en magisteri a l'Escola de les Illes Balears, el 1966 es va llicenciar en pedagogia i el 1972 en història a la UB. El 1985 es va doctorar en pedagogia a la UAB. Des del 1972 és catedràtica del Departament de Didàctica de la Llengua, de la Literatura i de les Ciències Socials de la UAB.

A la conferència ens va parlar sobre dues coses molt importants: el canvi i el que han de fer els mestres en aquesta situació. 

Com tots sabem, vivim en un temps de canvis. El canvi és una constant històrica, però de vegades aquest canvi és més accelerat. Avui ens trobem en un canvi accelerat i molt profund. Els mestres ens trobem amb un conflicte, no sabem que és el més important per la societat actual i per tant que és el que els nostres alumnes han de saber exactament. Només sabem que hem d'educar als nostres alumnes per poder viure en aquest moment. 

Per tant, el millor que podem fer és acceptar el canvi i adaptar-nos de la mateixa manera que ho fem quan les plaques tectòniques xoquen o es disgreguen. 

La realitat la mirem i la interpretem segons el que sabem. La ciència s'ensenya i s'aprèn. S'aprèn tot allò que té sentit o que som capaços d'entendre. Per això, un mestre ha d'ensenyar als seus alumnes allò que creu més adient. Per exemple: un nen de cinc anys no li pots explicar que és la capa d'ozó però si que pots educar-lo per que tingui cura dels recursos naturals. El que vull dir és que, com a mestres, hem de saber que toca a cada etapa de l'alumne i saber que passa pel seu cap en cada moment. Si no fem això, el més probable és que l'alumne aprengui les coses malament. 

Avui dia la soledat també està esdevenint un problema. Per una banda, cada vegada les famílies tenen menys fills i això provoca que els fills tinguin menys germans. Alhora, els pares treballen moltes més hores de l'habitual. Per una altra banda, les necessitats bàsiques dels infants continuen sent les mateixes: estimació, compassió, autoestima, companyia, etc. Això significa que mentre una cosa canvia, l'altra segueix sent la mateixa i no pot ser resolta. És per aquesta raó que els infants són més agressius. La soletat d'una manera o altra, entristeix i es reflecteix amb agressivitat. 

Què han de fer els mestres en aquesta situació? Aquesta és una pregunta que, sovint, és fan molts professors. Segons la Pilar, hem de tenir:

- Convicció de la gran dignitat de la nostra professió. Els mestres tenim una de les professions més extraordinaries que es pot tenir. És el repte de preparar als futurs ciutadans que s'encarregaran de sortir de la crisi. El mestre ha d'estar content de la seva professió. No poden ser mestres aquells mestres cínics que creuen que no es pot fer res o aquells mestres descontents que sempre es queixen. Per educar em de estar en bona condició emocional.

- Passió pel coneixement. Hem de tenir interès per saber i coneixer més coses, no podem ser ignorants. Un bon mestre ha de saber que sempre té alguna cosa per aprendre i que els seus alumnes li poden ensenyar. El que pensa que sap alguna cosa és un ignorant. 

- Necessitat de participació. Hi ha escoles fantàstiques que treballen molt i molt bé. Però n’hi ha moltes que no ho fan i això no ens ho podem permetre perquè l’escola és molt important. L’escola és una feina col·lectiva i els interessos personals no poden passar per davant dels interessos col·lectius. Per aprendre s’ha de comunicar, parlar amb els altres, fer equip. El treball en equip fa que els nens reflexionin, completin, corregeixin i ampliïn la seva informació. Els nens han de comunicar entre si i amb el mestre, perquè han de saber que és el que saben i el que han de corregir i aprendre. Les persones no som essers socials. La soledat es un dels grans problemes de la societat. L’equip està més unit quan hi ha conflicte verbal que quan hi ha acord immediat. Quan hi ha acord immediat no hi ha ningú que pensi. Els desacords s’han de parlar per trobar punts d’acord. El diàleg és la base de la igualtat. Dialogar vol dir que tu penses que el que et diu l’altre pot ser tant autèntic com el que tu penses. Així, dones a l’altre la igualtat perquè li reconeixes que els seus arguments poden tenir tant pes com els teus.

- Educar és un acte de respecte. L’efectivitat es demostra en tot moment. Pels alumnes som el seu model a seguir. La nostra actitud és molt important davant dels nens. No podem ensenyar una cosa als nens que nosaltres mateixos no fem. Per això, hem de fer i tenir bona actitud. Si tractem a la gent amb respecte, els alumnes aprendran a tractar a tots amb respecte. 

Per últim, la Pilar ens va donar tres consells per ser mestres. 
- Hem d'ensenyar als nostres alumnes a pensar perquè siguin persones lliures.
- Hem d'ensenyar als nostres alumnes a tenir en compte l'altre, a dialogar.
- Hem d'ensenyar als nostres alumnes a participar en l'aprenentatge. 

Fig. 2. Pilar Benejam. Font: Google

"Llibertat, igualtat i participar són les bases de la democràcia."

-

VINYETES DE TONUCCI

Fig. 1. Vinyeta Frato. Font: Google

Aquestes dues vinyetes són les que més representen 

Fig. 2. Vinyeta Frato. Font: Google

la meva experiència escolar. La primera vinyeta reflexa el comportament del meus professors al llarg del meu ensenyament. Els professors coneixien bé la teoria però no la pràctica. S’oblidaven de què ells eren el meu model a seguir. No tots els meus mestres em van parlar cridant, però si que va haver algun que es va passar més del compte. El professor que em renyava perquè no estava atenta a classe ho feia cridant i no s’adonava que així no aconseguiria fer-me veure que m’havia equivocat sinó que li agafaria més ràbia. Jo crec que hi ha maneres i maneres de corregir i cridant no n’és una. La segona vinyeta reflexa el que avui dia els hi passa a tots els alumnes o a la gran majoria. Tots anem a l’escola perquè és una obligació. Tots fem el que el mestre vol que fem perquè ell té l’autoritat. En definitiva, tots anem a l’escola i obeïm al mestre perquè estem obligats. La societat d’avui dia no se’n adona que l’escola és molt important i que no és pot anar obligat. Ha d’agradar a tots els alumnes, han d’anar tots contents i amb ganes d’aprendre. S’ha d’ensenyar als alumnes a estimar el que fan i és una de les coses que molts professors s’obliden. Jo no tinc mals records de l’escola de primària però si que els tinc de secundària. Moltes matèries les he estudiat perquè entraven al currículum no perquè m’interessessin. I podria dir que moltes matèries no serveixen per res, però m’equivocaria. Penso que tot, d’una manera o d’una altre, serveix però ens han de fer veure les delícies d’aquestes matèries per poder tenir interès i voler saber més sobre aquestes. 

"PENSANT EN ELS ALTRES"

 L’altre dia  vam veure un document “Pensant en els altres” dedicat als mestres i parlava sobre l’aprenentatge en una escola japonesa. El documental tractava sobre la dinàmica d’una classe de segon de primària. Els temes principals a parlar són el rol del mestre, el rol de l’infant i l’educació emocional. Jo reflexionaré sobre el rol del mestre ja que em sembla molt interessant.

El mestre es deia Toshiro Kanamori i era un home d’aproximadament cinquanta anys amb molta experiència. Aquests professor utilitzava un model humanista i constructivista.

Tenia les característiques principals per ser un bon professor: sensibilitat, tacte, sol·licitud, paciència i confiança. Evitava tenir les postures autoritàries i directives. A part de fer, parlar, dir i preguntar, també; esperava, callava, mirava i acompanyava. Transmetia un clima de benestar que permetia als nens estar motivats i sentir-se segurs i còmodes a classe. Que es sentin còmodes es un factor que ajuda a que tinguin un aprenentatge òptim.

Toshiro, no pretenia solament transmetre un munt de coneixements sinó ensenyar també, que la vida té un gran valor i que havien d’experimentar l’alegria de viure. Havien de ser feliços per damunt de tot i això és una cosa que tots els nens haurien de tenir present. Perquè només si són feliços, podran aprendre.

El mestre utilitzava diferents mecanisme per portar a terme la classe. El més important era la lectura de cartes. Amb aquestes, els alumnes podien expressar els seus sentiments amb llibertat i alhora compartir-los amb els seus companys. Pensava que d’aquesta manera els nens es desfogarien i això els faria el bé. Sempre és millor expressar el que sentim que guardar-lo. D’aquesta manera es crea un sentiment d’empatia entre ells que evita els conflictes a classe.

Finalment, creia que l’ensenyament havia de ser afectiu i proper donant èmfasi a valors com: l’amor, la creativitat, l’amistat, la responsabilitat, l’empatia, la llibertat, etc. I li dona molta importància a les emocions. 

GRAN MESTRE, PER APRENDRE!!!!!!

COSMO CAIXA

Fig. 1. Part exterior del Cosmo Caixa Bcn. Font: Google 

Divendres passat després de la conferència, vam anar al Cosmo Caixa una entitat d’interès públic que disposa de serveis educatius. Vam preguntar a informació els serveis que oferien i ens van convidar a fer una visita pel museu. Vam passar l’estona interactuant amb les diferents màquines que hi havia, visitant la fauna i fixant-nos en les coses d’interès pels alumnes de primària. 

Fig. 2. Rampa helicoïdal, de més de 300 metres de longitud,
que comunica amb els diversos nivells del museu.
 Font: Google

El Cosmo Caixa és una institució educativa molt gran que es troba a la zona superior de Barcelona. És un edifici modernista que   es va construir al 1909 amb la intenció d'acollir les instal·lacions de l'asil Amparo de Santa Lucía. Disposava de 1.500 m² de superficie, repartits en quatre plantes. Anys posteriors, es van realitzar obres de remodelació i ampliació de l'edifici amb l'objectiu d'adaptar-lo al nou ús museísitc. 

Llavors al 1981 es va inagurar el Museu de la Ciència de la Fundació "la Caixa", el primer museu interactiu de l'Estat espanyol. 

Posteriorment, el museu ha ampliat en diferents ocasions les seves instal·lacions: submarí "Barcelona", cafeteria-restaurant i el fòrum d'experiments, la sala Planeta Viu, el nou auditori i aules-taller. El conjunt sumava més de 6.600 m².

Fig. 4. Sala Planeta Viu. Font: Google

Fig. 3. Sala de la Matèria que s'estuctura en 
quatre grans àmbits (Inerta, Viva, Intel·ligent
 i Civilitzada).  Font: Google

Fig. 5. Bosc inundat a vista d'ocell, una rèplica realista d'un boci de la selva amazònica
amb una fauna i vegetaió natural, des d'una posició privilegiada.  Font: Google

Direcció: Carrer D'Isaac Newton, 26  08022 Barcelona, Province of Barcelona
Telèfon: 932 12 60 50
Pàgina web: http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/cosmocaixabarcelona/cosmocaixabarcelona_ca.html

JAUME CELA

Divendres passat vam assistir a la conferència de Jaume Cela amb la presencia de la Cèlia Rosich, professora del centre. 

Fig. 1. Jaume Cela i Ollé. Font: Google

El Jaume va néixer a Sarrià. Als divuit anys es va adonar que volia ser mestre. S’ha casat i té dos fills i tres nets. Actualment treballa a l’escola de Bellaterra de professor i també de director de l’escola. Ha escrit molts llibres i alguns d’aquests han rebut premis.

El Jaume ens va parlar del mestre del futur. Ens va donar consells per fer de mestres, consells molt útils.

Segons ell, educar sempre ha sigut una aventura compartida. Aventura perquè mai se sap que passarà quan exercim com a professors. De ben segur que quan fem una classe no serà com sempre havíem pensat. I és compartida perquè no només educa l’escola sinó que també ho fa la família.  

Hem de ser conscients que els temps estan canviant, que ens trobem davant d’una nova societat. Aquest canvi que s’està produint té molt a veure amb les noves tecnologies. Els professors han de saber que és el més important per als seus alumnes. L’educació que han rebut els nostres avis no és la mateixa que hem rebut nosaltres ni tampoc la que rebran els nouvinguts. Ens trobem amb un conflicte. Ja no sabem que és el més important o millor dit, el que té més sentit ensenyar. El que abans crèiem que era imprescindible ara ja no ho és. Apart d’aquest conflicte, que tenen els professors, els infants d’avui dia també tenen un problema. Amb el nou sistema educatiu els hi estem robant la infantesa als nens. Ens estem capficant a que facin fitxes i més fitxes i no ens adonem que el més important per aquesta edat és jugar. Jugant els nens experimenten i es relacionen. La infantesa és una etapa plena que requereix una especificitat i que mereix un tracte. I es que per molt que canviïn els temps, les coses principals s’han de seguir fent. 

A part de les noves tecnologies, la immigració també té un paper molt important en el sistema educatiu. Gràcies a ella, els nens aprenen moltes coses que abans no es podien aprendre. Com per exemple, noves llengües, noves tradicions i cultures. És molt enriquidor tenir diversos tipus d’alumnes a la classe. La diversitat dona vida i coneixement. No crec que la immigració sigui un problema pels professors. De fet, penso que és molt positiu en l’educació.

El Jaume ens va explicar quins eren els elements indispensables per educar. Hem d’acollir a les criatures tal i com ens vinguin. No hem de posar condicions a l’acollida. Hem d’acceptar com són, no els podem rebutjar. Cada criatura té la seva singularitat. També els hi hem de mostrar la complexitat del món, tota la realitat. Per exemple, la mort. Penso que la mort és una cosa real i que els nens han de saber de la mateixa manera que saben que naixem, ens alimentem, ens relacionem i ens reproduïm. Acompanyar als alumnes en el descobriment del món. Els hi hem de donar estabilitat emocional. Han de ser estimats, o almenys hem de fer veure que els estimem. D’aquesta manera els nens es sentiran més còmodes a classe. Els hem de motivar, hem de desvetllar la set pels coneixements als nostres alumnes. Hem de tenir la capacitat per escoltar als alumnes. A més a més, hem de valorar tots els coneixements per igual tant de llengües com de musica. Picasso i Mozart avui dia serien un fracàs amb aquesta educació. També hem d’escoltar i ajudar a que els nens preguntin, els nens no han de tenir por d’equivocar-se. Els hi hem de donar autonomia, ja que l’alumne és qui ha de dissenyar el seu projecte de vida. Però també es veritat que educar en llibertat té els seus riscos. És per això que els hem de fer responsables perquè obtinguin un bon futur. Hem de conscienciar als nens de la crisis d’avui dia, no els podem preservar d’això. No hem de malmetre l’autoestima de l’alumne i és convenient dir una cosa dolenta seguida de cinc coses bones que fa. 

Fig. 2. Jaume Cela a l'Escola. Font: Google

"Hem de saber esperar que els nens evolucionin al seu ritme i tenir sentit de l’humor poder gaudir d’aquesta professió."

ESCOLA COSTA I LLOBERA

Dijous passat vaig anar a l’escola Costa i Llobera de Barcelona. Era un dia molt especial, es tractava d’acompanyar a un alumne de tercer de carrera a l’escola on feia pràctiques. Jo vaig acompanyar a la Marina Deu una alumne molt simpàtica i treballadora que gaudeix d’aquesta professió igual que jo.

Al arribar a l’escola, la Marina em va guiar fins la classe de 2nA. Vaig entrar i tots els nens i nenes es van apropar per preguntar-me qui era i que m’havia passat (portava crosses perquè tenia un esquins). Tots els nens estaven bocabadats amb mi, no paraven de fer-me preguntes i la professora va posar ordre perquè tots anessin al seu lloc. La Laura, molt agradable, era la tutora de 2A. Ella em va presentar a tota la classe i em va explicar el que faríem durant el dia.   

El primer que vaig fer, va ser rondar per la classe i observar tot el que hi havia a les parets, la pissarra, les taules etc. Vaig presenciar com els nens feien els seus càrrecs sense que la professora els hi digués res. Després, tots els nens van seure al seu lloc i van començar a llegir llibres. Era l’hora de biblioteca i cada nen havia de llegir un llibre que havia agafat a la biblioteca. La Marina em va dir que hi havia un nen que li costava llegir i em va demanar que l’ajudes. L’Ignasi era un nen espectacular, li costava llegir i parlar però era molt alegre i treballador. Vaig passar l’estona de biblioteca al seu costat i això em va omplir. Cada vegada que l’Ignasi aconseguia llegir una frase, me’n alegrava com poques vegades havia fet.

A segona hora, tocava el dictat preparat. La Laura va escriure a la pissarra un dictat sobre el cuc de terra. Aquest dictat servia per aprendre paraules noves com per exemple substància, flonja, etc. I també per repassar l’ortografia. Em va sorprendre la participació de gaire bé tots els alumnes. Eren pocs els que no alçaven la mà per respondre a les preguntes de la Laura. Només un alumne, l’Ernest, va dir que s’aburria, que ja ho sabia tot. La Laura li va fer entendre que encara que penses que ho sabia tot sempre hi havia alguna cosa que podia aprendre i el que havia de fer es participar per no aburrir-se.

Tocava l’hora d’esbarjo i la Marina i jo els vam acompanyar a tots. Les nenes de la classe em van portar al seu hort i em van explicar el que feien. Va ser un esbarjo molt interessant.

Després tocava grup partit. La meitat del grup feia anglès i l’altra feia ciències i després a l’inrevés. Primer vam fer anglès i cada dos alumnes agafaven un ordinador i es posaven a fer activitats online. Tots excepte l’Ignasi que com tenia dificultats, va haver de fer unes altres activitats amb mi i la Marina. Una altra vegada, em vaig sentir bé pel progrés d’aquest alumne. 

Després vam anar a ciències i els alumnes havien de copiar el dictat que havien fet i després fer un dibuix del cuc de terra. Cada nen va dibuixar el que imaginava, cucs de terra diferents.

Era l’hora de dinar i va ser el moment que la Marina va aprofitar per ensenyar-me l’escola. Una escola molt gran ja que anava des de infantil fins a batxillerat. Una escola molt maca i relativament nova. Cal destacar que era una escola de Pedralbes, barri adinerat, i que tenia poca immigració i diversitat. Cosa que penso que és enriquidora per tota escola. Llevat d’això, tot em va semblar molt bé. Vam dinar molt bé al menjador per tres euros i mig.

A la tarda tocava tallers. Els nens de primer i segon es van barrejar en quatre grups. Cada grup treballava un artista diferent, en el meu grup tocava Picasso. El taller tractava de representar un dibuix trist o alegre i pintar-lo amb els colors adients. Els dibuixos tristos s’havien de pintar de colors blaus i foscos i els dibuixos alegres s’havien de pintar de colors roses i clars. Em va sorprendre que tots els nens es dibuixessin a ells mateixos en alguna situació de la seva vida que els hi hagués posat contets o tristos.

Al final del dia, la última mitja hora van fer tutoria. Van estar reflexionant i parlant sobre les amistats a la classe. Van arribar a la conclusió que tots havien de ser amics i jugar. Tots podien aprendre coses dels altres i era millor relacionar-se amb tots que amb un només.

Va ser una gran experiència com a estudiant de mestre i em va servir de molt. Vaig aprendre de la experta professora i dels nens. Estic molt contenta i espero poder tornar-hi. 

ESCOLA ROSER CAPDEVILA

Avui és el segon dia de la SAE i hem anat a visitar una escola de Terrassa, L'Escola Roser Capdevila. 

Fig. 1. Escola Roser Cap de vila. Font: Google

Aquesta escola és nova i pública, només fa set anys que existeix i fins ara només hi ha cursos fins 4rt de primària. Cada curs, però, té dos línies i fins i tot tres.

Durant l’estància a l’escola, ens ha acompanyat la secretaria ja que el director Blai havia marxat d’excursió. La secretaria, molt maca, ens ha dividit la sessió en dues parts.

A la primera part, ens han fet una explicació teòrica sobre la dinàmica de l’escola.

Fig. 2. Diferents ambients.
Font: Lara Pérez

Ens ha parlat del projecte educatiu. L’escola és com una comunitat on els alumnes són els protagonistes. Els alumnes es relacionen amb la natura i amb la societat que els envolta. Treballen diferents aspectes; diàleg en rotllana (converses per fer projectes, arreglar conflictes, etc), hàbits de salut i treball, pati per crear vincles, hort amb els disminuïts (cultiven un hort amb adults discapacitats), fan sortides i excursions, peça de fruita (cada nen porta una peça de fruita per esmorzar i entre els mestres i familiars omplen un bol de macedònia) i finalment el teatre dels divendres (els professors ho fan per als alumnes). Per una altra banda, ens ha parlat dels ambients, sistema d’aprenentatge en grups reduïts. Aquests ambients poden ser: de manipulació, d’art, d’aigua, de fusta, de jocs simbòlics, d’una piscina de boles i de les TIC.

A més a més, fan projectes i plàstica. És una escola que ensenya a partir de projectes i que a partir d’aquests fa arribar als nens els coneixements necessaris. A diferència de la classe teòrica d’abans, els projectes serveixen per motivar als nens aprendre, per fer-los raonar més, per relacionar-los entre ells, per fer-los protagonistes, etc. La plàstica té un paper molt important en els projectes, cada dia tenen coses a fer que estan relacionades amb la plàstica. Els nens no porten bata excepte quan fan plàstica, l’escola no pensa que sigui una peça de roba còmode. També celebren les festes, i preparen murals i objectes que representen cada celebració. Destaquen la importància de la participació de la família. Els pares que poden es comprometen a donar un cop de mà als professors. Sovint, els ajuden a folrar llibres, a tallar la fruita, a fer l’activitat de la piscina de boles, entre altres.

Fig. 3. Creativitat dels alumnes.
Font: Lara Pérez

L’escola ofereix diferents serveis. Aquests serveis són externs a l’escola, com ara; l’assistència pedagògica (tres dilluns al mes hi ha un especialista que atén als nens d’educació especial), l’acollida matinal (els pares que treballen aviat deixen els nens amb aquest servei), el menjador, les activitats extrascolars.

Els nens han de portar a l’escola roba de carrer còmode, roba de recanvi, bata i dos tovallons o pitets. L’horari de l’escola és pel mati de nou a dos quarts d’una i per la tarda de tres a dos quarts de cinc. Els pares paguen una quota anual de 250€ pel material i per les excursions.

A la segona part, ens ha fet un recorregut per l'escola. Hem pogut veure tot el que ens havia exlicat, hem entrat a totes les classes i hem tingut un primer contacte amb els nens. Ha sigut una gran experiència i després de la visita he desitjat acabar la carrera per posar-me a treballar.  

Fig. 4. Frase que defineix l'escola. Font: Lara Pérez

PROFESSORS NOVELLS

Avui ha començat l’esperada setmana SAE (setmana d’activitats extraordinàries). I no hi havia res millor que començar amb la Taula rodona dels professors novells. Una Taula en la qual els antics estudiants de magisteri han pogut explicar les seves experiències tant de la Universitat Blanquerna com del món laboral.  

La Maria és una mestra d’educació primària, exactament de 3r i 4rt de primària. Ens ha explicat que va acabar la carrera de magisteri al 2010 quan encara era una diplomatura. Com ja sabeu, avui dia ja no s’estudia diplomatura sinó grau. Ella, just al acabar la carrera, va marxar als Estats Units per ensenyar el castellà i per millorar el seu anglès. A l’any següent, va tornar a Catalunya i va trobar feina molt aviat. Porta dos anys fent substitucions i des de el gener ha començat com interina. Fa classes de medi en anglès, cosa que em sembla molt interessant. Penso que és una altre manera de fer arribar als nens un altre idioma imprescindible avui dia. A més a més, ens ha comentat que també fa classes de matemàtiques, de castellà, etc.

Gràcies a la seva experiència ara sé que si tinc alguna complicació amb la meva classe, puc comptar amb els altres mestres que són veterans i tenen experiència. Puc demanar que m’ajudin si es cau, i fins i tot que m’expliquin les seves estratègies per portar la classe correctament. Aquests consell de ben segur que em servirà quan surti al món laboral. Penso que serà difícil posar tot allò que hem après en pràctica, però si tinc l’ajuda d’altres mestres serà molt més fàcil. Una altra cosa que m’hauré de prendre amb calma són les avaluacions. Ens ha comentat que és difícil avaluar a un nen i que, sovint, ella avalua a l’alça. Però això no pot ser, em de ser honestos i valorar al nen amb la màxima objectivitat possible. Una estratègia que ella utilitza és l’autoavaluació, un sistema que els nens fan per avaluar les seves capacitats.  Per últim ens ha aconsellat que aprofitem les pràctiques al màxim, que li traiem tot el suc possible perquè són el més semblant al món real.

El Daniel va estudiar magisteri i CAFE i actualment és mestre de 5é de primària i alhora esta fent un grau de seminari a la facultat de Blanquerna.

Ens ha volgut explicar les coses que més li han sobtat alhora de treballar com a mestre. Coses que segurament em passaran en un futur pròxim. Segons ell, ser mestre és una professió apassionant. Una professió destinada i dedicada a les persones, això es molt enriquidor. És tracta d’una feina de servei i que requereix una certa generositat. També, es absorbent. Els mestres gasten molta energia en els nens, han d’assolir les necessitats dels seus alumnes i fer tot el possible perquè aprenguin. I es necessita molta implicació. Els bons mestres dediquen molt de temps a preparar les classes perquè els nens progressin més ràpidament. I avui dia són molt poc valorats. És necessita que estiguem ben formats, culturitzats i que tinguem resposta a totes les preguntes que ens fan els alumnes. Els nens estan vius i veuen coses, venen amb la seva informació. Una altra cosa important es vigilar amb el que fem perquè els nens aprenen molt dels professors. I finalment, destacar que aquesta professió és un privilegi perquè ens dona la oportunitat de crear nous ciutadans amb ganes de viure. Segons ell, hem d’aprofitar al màxim el temps a la facultat per poder formar-nos com a bons professors. 

La Laura és mestra però actualment es troba a l’atur. Ha estat treballant durant dos anys a escoles públiques de Sabadell; el Miquel Carreras i la Floresta. I en ambdues escoles ha aprés molt. A la primera escola, es va trobar amb una classe amb molta diversitat d’infants tant de cultures com de capacitats i això la va enriquir molt. I a la segona escola va fer de mestra a l’aula d’educació especial.

Ens ha comentat que és molt important l’ajuda dels mestres de l’escola. També ens ha dit que no podem canviar gaire el sistema educatiu i que hem d’aprendre molt dels veterans. Ens ha recomanat que organitzem molt bé els apunts que ara estem agafant a la facultat perquè en un futur ens serviran si tenim algun dubte alhora de portar la classe. A més a més, ha agraït als seus companys de la universitat i als professors l’ajuda que mai li han negat. Ens ha parlat de la solidaritat entre companys, ajudar-se entre ells pot ser molt útil. 

Finalment el Jordi, mestre de 3r de primària. Però abans de ser-ho, havia estudiat química, hosteleria, entre altres. Fins als 39 anys no va descobrir que la seva vocació era ser mestre i va ser en aquell moment quan va deixar tot per començar a estudiar educació.

Ens ha comentat que avui dia ens em d’adaptar a la societat que viuen els nens, les noves tecnologies. Ens ha advertit que per poder treballar, em de convencer a l’escola, els hi em de demostrar que som molt bons i que per això ens han de contractar. Ens ha confirmat que és molt difícil accedir a l’escola pública i que actualment està exercint com a professor en una escola concertada. Ens ha explicat una anecdota del seu primer dia a la feina, el van gravar a la televisió: un programa de professors novells en el seu primer dia de classe. Ens ha aconsellat que siguem humils ja que ens em d’adaptar al projecte de centre que hi ha establert. Ens em de deixar corregir pels altres mestres per poder millorar. I finalment, em de ser molt actius i honestos. Em de fer el millor que sabem fer, ser autèntics mestres. 

¿BRECHA DIGITAL?

Ahir vam assistir a una “Taula rodona” sobre la falta de seguretat a la xarxa. Van participar sis persones entre elles es trobaven professors, investigadors i policies. Tots sis ens van explicar el que sabien o havien investigat i ens van fer conscients dels riscos que comporta navegar a la xarxa.

El Josep Lluís ens va parlar sobre l’anonimat a les comunicacions. Avui dia, hi ha molta gent que té bloggs on publica les seves reflexions i pensaments. I molt sovint es troben que hi ha persones “anònimes” que els critiquen, els hi falten el respecta, els insulten, etc. L’única cosa que es demana és saber amb qui parlen, conèixer la persona per poder entendre les seves crítiques. Però tot això no és possible si es comenta de manera anònima.

El Jordi Sanchez  ens va parlar sobre les seves investigacions. Segons la seva estadística:

• El 60% dels joves es connecten a la seva habitació (espai privat) i només el 40% es connecten a prop de la família (espai públic).
• El 77% dels joves pensa que els seus pares no tenen cap control del que fan a la xarxa. En canvi si que poden tenir control del temps de connexió.
• La gran majoria de joves no han patit abusos però si que han tingut conflictes amb amics per culpa de la xarxa.

El Miquel Àngel Prats ens va parlar sobre el projecte Inconfiable (hàbits saludables de les famílies de Sabadell). I ens va proporcionar les seves conclusions:

•       La gran majoria de les famílies donen un telèfon mòbil als nens amb tan sols dotze anys. En aquesta edat, els nens estan fent un pas molt important, canvien de primària a secundaria.
•      Segons l’estadística; pel que fa als dies entre setmana, hi ha una connexió a la xarxa molt intensa entre les set i les nou del vespre. Pel que fa als caps de setmana, la connexió es produeix entre les cinc i les nou del vespre.
•       Els pares no són conscients de les hores que passen els seus fills a la xarxa. Els hi diuen mitja hora i els nens s’hi estan dues. Els pares tampoc són conscients del perill que hi ha en els espais virtuals i per això no es preocupen tant.

En Miquel també ens va parlar d’unes idees fortes. Ens va dir que la tecnologia havia vingut per quedar-se, que la tecnologia que hi havia avui no era res comparat amb la que hi hauria en el futur. També ens va ensenyar dos vídeos molt interessants “Think before you post” i “Donde está Pablo”. Ambdós adverteixen del perill que hi ha a la xarxa social i intenten que els pares es preocupin més per aquest tema.

La Carmen Marta ens va fer una comparació entre els nens que vivien a la ciutat i els nens que vivien en una població a les afores. Els de la ciutat, tenien tot d’aparells; mòbil, televisió, ordinador, etc. En canvi els de les afores, prescindien de tots aquests aparell i es dedicaven a jugar al carrer com era tradicional fa anys.

Ens va remarcar que l’educació era molt important per disminuir els riscos. Si els hi fem saber el que és important i el que no de la xarxa, els nens tindran menys perill.  

El Rubén Mora és un policia que ens va parlar sobre la relació entre la xarxa i el servei policial. Ens va explicar que la policia no podia intervenir en la xarxa. Només ho podien fer si hi havia un acte del jutjat. Ens va dir que les xarxes socials en les quals ens movem són privades i, per tant, la policia no intervé. Aquestes xarxes, sovint, ens proporcionen moltes coses però no protecció. Per aquesta raó hem de ser conscients del que pengem a la xarxa i llegir totes les advertències. També ens va parlar de la delinqüència infantil, la suplantació d’identitat, el grumin, etc. En conclusió, ens va voler dir que vigilem amb el que fem perquè la xarxa es molt extensa i les coses es poden difondre molt ràpidament i la policia no pot fer res.

Finalment, va parlar la Estefania Jiménez  sobre la diferencia entre risc i dany. Ens va dir que hi havia molts riscos exposats als nens però no danys. El 41% dels joves han estat exposats a perills però només el 12% (41%) han patit danys. Internet té perills i riscos, però això no vol dir que tots els nens caiguin en aquests. Les noves tecnologies el que fan és accidentar els perills ja existents, per exemple el bulling.

Gràcies a les aportacions de tots jo he fet la meva conclusió. La xarxa social és un espai on interactua molta gent i on es pot cometre delictes, també és perillós i això es per falta de coneixença. Per tant, penso que cada usuari ha de ser conscient del que fa, del que penja i amb qui es relaciona. Només nosaltres som capaços d’evitar aquests conflictes a la xarxa.