“L’estudi no es mesura pel número de pagines llegides en una nit, ni per la quantitat de llibres llegits en un semestre. Estudiar no és un acta de consumir idees, sinó de crear-les i recrear-les.” (Paulo Freire)

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seminari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seminari. Mostrar tots els missatges

divendres, 14 de desembre del 2012

AUDITIU, VISUAL O CINESTÈSIC?


Ahir a seminari, el Miquel Àngel Prats ens va fer uns tests per descobrir el nostre canal preferent de recollida d’informació i el nostre hemisferi dominant.

Hi ha tres tipus de canals; l’auditiu, el visual i el cinestèsic.
Segons els tests realitzats, jo sóc una persona cinestèsica al igual que el meu professor Maprats.

Segons tinc entès, ser cinestèsic significa que som persones actives i pràctiques. Ens agrada tocar, manejar per poder aprendre. Normalment, ens despistem quan les explicacions són només auditives o visuals. A més, quan fem una cosa l’associem amb la nostra experiència. Som persones molt profundes que comprenem les coses gràcies als nostres sentiments i emocions.  També, som intuïtius i percebem les coses segons les nostres sensacions. Aquest sistema d’aprenentatge és molt més lent que els altres dos però s’ha de dir que quan s’aprèn una cosa així, no s’oblida mai.
Deixant de banda el test, jo penso que sóc una persona cinestèsica perquè estic d’acord amb totes les característiques d’una persona així. No sé si es bo o dolent, millor o pitjor, però no puc fer res per canviar-ho. Espero que aquest canal em serveixi per aprendre coses i per seguir endavant amb la meva vida.




Gràcies professor Maprats per facilitar-me aquest tipus d’informació. En divuit anys ningú m’havia dit que era cinestèsica. És interessant saber-ho perquè així a l’hora d’aprendre puc decidir quin canal triar.  

dimecres, 12 de desembre del 2012

AUTOESTIMA


FITXES DE PÒQUER



L’autoestima  és un factor que influeix considerablement en les nostres decisions. Podem dir que quan tenim moltes fitxes de pòquer tenim molta autoestima i, en canvi, quan no tenim gaires fitxes tenim una baixa autoestima. Les fitxes les guanyem o les perdem i això és segons l’entorn que ens envolta. La família juga un paper molt important en aquest joc. Si a nosaltres se’ns reconeix tot el que fem i se’ns felicita pels nostres èxits, llavors guanyem fitxes. Però si, pel contrari, se’ns renya i se’ns crida llavors perdem fitxes. No estic dient que no se’ns hagi de renyar, sinó que se’ns renyi però que també se’ns feliciti sempre que fem les coses bé. Vivim en una societat on sembla que només es té en compte el nostre fracàs i on les virtuts juguen un pla secundari. Tots tenim coses bones i que no valorem per circumstàncies. Molts joves, avui dia, pateixen problemes greus que no s’han resolt en la seva infància i que ara els intenten solucionar per mitjà de drogues, alcohol, etc. La culpa no és pas d’ells sinó de la gent que l’envolta que no ha sabut donar-li les suficients fitxes de pòquer com per seguir endavant i lluitar pels seus somnis. Molts alumnes, també, pateixen fracàs escolar i és per culpa d’alguns professors que no han sabut tractar i assolir les necessitats de cada un. Els mestres han d’entendre que no tots els nens són intel·lectuals i tenen un gran interès pels estudis. El que no han de fer els mestres és llençar la tovallola i pensar que aquests nens no arribaran a cap lloc. Han de valorar els aspectes positius de cada nen i no només els negatius. Per ser bons mestres han de lluitar per treure l’interés i la curiositat dels seus alumnes i això només ho poden aconseguir fent més interactives les seves classes. Al cap i a la fi, un bon professor no és aquell que en un curs acaba tot el temari sinó aquell que explica poques coses i que desperta l’interés de tots els seus alumnes.

Com a consell, jo crec que tots hauríem de felicitar als nostres companys o familiars quan fan una cosa bé. També, hauríem de fer-los sentir el més còmode possible en qualsevol situació. No els hauríem d’atabalar amb els nostres problemes perquè al final els hi acabem passant el nostre estrés i  la nostra angoixa. No dic que ens guardem els nostres problemes sinó que els expliquem però que ho fem sense alterar a l’altre i amb disposició de trobar una solució.

Els nostres pares, companys i professors segur que consideren gratificant rebre fitxes de pòquer nostres. Regalem-los totes les que puguem per fer-los sentir bé. Al cap i a la fi, el bé d’un esdevé el bé de tots. 

divendres, 30 de novembre del 2012

PERILL, NENS

Fig. 1. Llibre Perill, nens.
 Font: Google








Aquí deixo un recull de les idees que em van semblar més interessants quan vaig llegir el llibre "Perill, nens" de Francesco Tonucci.


Els pares tenen el dret de tenir nens però no ser propietaris d’ells. Els nens son seus i de ningú més. Per tant, els pares han de consultar al nen tot allò que el perjudiqui a ell. Però cal recordar que el nen té dret a no estar sol, dret a viure i dret a tenir pares.

Els nens normalment no solen expressar la seva disconformitat i això és el pitjor que pot passar. Per aquesta raó és crea el mal d’escola. Pot ser, l’escola s’ha allunyat massa de la vida real i cada vegada es menys comprensible per als seus alumnes. Els alumnes no entenen res, se senten atrapats i pressionats per la família i la societat, empresonats i és per això que esdevé el fracàs escolar. Si no fos obligatòria potser la gran majoria es prendrien l’escola d’una altra manera i el seu interès per aquesta augmentaria.

La feina pesada i avorrida la fan els nens a casa, a l’escola l’estància és agradable. Només si l’escola els hi ensenya el significat d’aquests exercicis, els nens tindran el desig de fer-los. El mateix passa amb la lectura. Si el professor els fa llegir un llibre i els hi demana que facin un resum, els nens no senten el plaer de llegir perquè es senten obligats a fer un doble esforç per fer el treball. Si als nens trien un llibre i el llegeixen tranquil·lament, segurament els acabi agradant més llegir. Això m’ha passat a mi i em continua passant. Suposo que ningú m’ha fet treure aquest desig per la lectura perquè sempre llegir comportava fer un treball o examen posterior.

Fig. 2. Logo de l'ensenyament
públic. Font: IE Costa i Llobera
Una escola que no sigui plural no és bona pels nostres fills ja que no el deixaran veure la realitat. Això, sovint, passa a l’escola privada o confessional que priva de idees als nostres alumnes. L’escola no és lloc per a ideologies i pertinences sinó un lloc de trobada, de la confrontació, de l’aprenentatge. L’escola és un centre de trobada de tots els infants i per això és important que sigui pública. Cada infant és excel·lent en algun aspecte i l’escola ha de admetre tot tipus d’infants i fer que entre tots puguin créixer. Per això s’ha de crear una escola que valgui la pena estudiar per a què els nens tinguin ganes d’anar.
Tots els nens, siguin com siguin, han d’anar a la mateixa escola. No podem separar als nens que tenen altes capacitats dels nens que tenen deficiències, ni els nens que són artistes dels científics. A les aules és molt important que hi hagi diversitat perquè tots puguin aprendre coses dels altres. 

L’escola ha de ser acollidora i per fer-ho ha d’estar decorada pels infants. Estaria molt bé que cada aula fos un racó i que estigués decorat segons la matèria que s’ha de fer, per exemple: música (aula amb instruments musicals), ciències (aula amb instruments científics), etc.
El pupitre no s’hauria d’utilitzar sempre, és un ús incòmode. L’escola ha de permetre que els nens es moguin, s’han d’expressar i no poden estar asseguts cinc hores seguides.

Els nens necessiten una ciutat pels infants. Per fer-ho, s’ha de concedir la paraula als nens i nenes ja que ells tenen tot el dret a decidir com volen viure i els adults els ha d’escoltar. Els nens no s’han de quedar a casa jugant, han de sortir al carrer i trobar-se amb els amics. La ciutat ha de permetre que els nens tinguin aquesta llibertat. Els pares poden jugar amb els seus fills però no pot ser sempre. El joc permet al nen fer-se gran, construir el seu creixement intel·lectual però, avui dia, els nens no tenen gaire temps lliure ja que estan plens d’activitats extrascolars, deures, etc. Avui dia, tots els pares donen bombes als seus fills. Regalar-li una joguina és una bomba. Li estan treien la seva llibertat de joc i li estem donant un joc prefabricat. Els nens per jugar han de sortir al carrer i experimentar.

Els infants han de passar el mínim de temps possible a l’hospital. I si l’han de passar han d’estar preparades activitats pels nens com ara; la biblioteca, ludoteca, etc.

Els avis han de defensar als nets del consumisme i de la soledat. Ensenyar-los ha construir, no a usar i tirar. Inculcar el plaer de la lectura. Deixar-los sortir de casa per jugar amb els amics.


Fig. 3. Caricatura d'un home fart del soroll.
Font: Google
El soroll, les alarmes, les sirenes són estressants per a tota persona i encara més ho són pels infants. A les escoles s’hauria de prescindir d’aquest mecanisme. La sirena apart d’alertar, posa neguitosos als infants.

No hi ha un manual per ser bon pare, perquè sinó tothom l’utilitzaria. Però si que hi ha una idea de bon pare clara. Bon pare és aquell que satisfà les necessitats de l’infant, que passa estona amb ell, que parla amb ell, que gaudeix de les experiències del seu nen. Un bon pare no és aquell que li proporciona tots els capricis de l’infant ni aquell que li dona pa quan li demana aigua.

Una altra cosa important a destacar és que els nens no han de viure amb por i els pares tampoc. Hi ha molts perills però el que hem d’evitar es viure sempre amb el neguit de que passarà. Hem de ser bon ciutadans i intentar no córrer perill però no podem negar-nos a sortir de casa perquè a casa també hi ha els perills domèstics que cada vegada són més nombrosos. Ara, el mòbil és regala més aviat per la por i la poca seguretat de la societat. Els nens creuen que no necessiten anar tot el dia acompanyats dels pares. Només necessiten que qualsevol adult es faci càrrec de ells en qualsevol situació. Si el nen necessita ajuda, només demana que l’adult que tingui més proper l’ajudi. No fa falta que els pares estiguin pendents tota l’estona dels seus nens. D’aquesta manera tots estarien més contents i segurs i no farien falta els mòbils.

I per últim, els cartells de “Perill, nens”. Es curiós que hi hagi cartells que posin això a les ciutats. Hauria de ser al revés “perill, cotxes”. Els nens no són un perill i haurien de tenir prioritat davant de tots. Els nens necessiten experimentar, moure’s i no els podem limitar. D’aquesta manera els hi estem treien llibertat. 


Fig. 4. Senyal: perill, nens. Font: Google

dimarts, 27 de novembre del 2012

VINYETES DE TONUCCI




Fig. 1. Vinyeta Frato. Font: Google
Aquestes dues vinyetes són les que més representen 
Fig. 2. Vinyeta Frato. Font: Google
la meva experiència escolar. La primera vinyeta reflexa el comportament del meus professors al llarg del meu ensenyament. Els professors coneixien bé la teoria però no la pràctica. S’oblidaven de què ells eren el meu model a seguir. No tots els meus mestres em van parlar cridant, però si que va haver algun que es va passar més del compte. El professor que em renyava perquè no estava atenta a classe ho feia cridant i no s’adonava que així no aconseguiria fer-me veure que m’havia equivocat sinó que li agafaria més ràbia. Jo crec que hi ha maneres i maneres de corregir i cridant no n’és una. La segona vinyeta reflexa el que avui dia els hi passa a tots els alumnes o a la gran majoria. Tots anem a l’escola perquè és una obligació. Tots fem el que el mestre vol que fem perquè ell té l’autoritat. En definitiva, tots anem a l’escola i obeïm al mestre perquè estem obligats. La societat d’avui dia no se’n adona que l’escola és molt important i que no és pot anar obligat. Ha d’agradar a tots els alumnes, han d’anar tots contents i amb ganes d’aprendre. S’ha d’ensenyar als alumnes a estimar el que fan i és una de les coses que molts professors s’obliden. Jo no tinc mals records de l’escola de primària però si que els tinc de secundària. Moltes matèries les he estudiat perquè entraven al currículum no perquè m’interessessin. I podria dir que moltes matèries no serveixen per res, però m’equivocaria. Penso que tot, d’una manera o d’una altre, serveix però ens han de fer veure les delícies d’aquestes matèries per poder tenir interès i voler saber més sobre aquestes. 

dilluns, 12 de novembre del 2012

PROFESSORS NOVELLS




Avui ha començat l’esperada setmana SAE (setmana d’activitats extraordinàries). I no hi havia res millor que començar amb la Taula rodona dels professors novells. Una Taula en la qual els antics estudiants de magisteri han pogut explicar les seves experiències tant de la Universitat Blanquerna com del món laboral.  



La Maria és una mestra d’educació primària, exactament de 3r i 4rt de primària. Ens ha explicat que va acabar la carrera de magisteri al 2010 quan encara era una diplomatura. Com ja sabeu, avui dia ja no s’estudia diplomatura sinó grau. Ella, just al acabar la carrera, va marxar als Estats Units per ensenyar el castellà i per millorar el seu anglès. A l’any següent, va tornar a Catalunya i va trobar feina molt aviat. Porta dos anys fent substitucions i des de el gener ha començat com interina. Fa classes de medi en anglès, cosa que em sembla molt interessant. Penso que és una altre manera de fer arribar als nens un altre idioma imprescindible avui dia. A més a més, ens ha comentat que també fa classes de matemàtiques, de castellà, etc.

Gràcies a la seva experiència ara sé que si tinc alguna complicació amb la meva classe, puc comptar amb els altres mestres que són veterans i tenen experiència. Puc demanar que m’ajudin si es cau, i fins i tot que m’expliquin les seves estratègies per portar la classe correctament. Aquests consell de ben segur que em servirà quan surti al món laboral. Penso que serà difícil posar tot allò que hem après en pràctica, però si tinc l’ajuda d’altres mestres serà molt més fàcil. Una altra cosa que m’hauré de prendre amb calma són les avaluacions. Ens ha comentat que és difícil avaluar a un nen i que, sovint, ella avalua a l’alça. Però això no pot ser, em de ser honestos i valorar al nen amb la màxima objectivitat possible. Una estratègia que ella utilitza és l’autoavaluació, un sistema que els nens fan per avaluar les seves capacitats.  Per últim ens ha aconsellat que aprofitem les pràctiques al màxim, que li traiem tot el suc possible perquè són el més semblant al món real.


El Daniel va estudiar magisteri i CAFE i actualment és mestre de 5é de primària i alhora esta fent un grau de seminari a la facultat de Blanquerna.

Ens ha volgut explicar les coses que més li han sobtat alhora de treballar com a mestre. Coses que segurament em passaran en un futur pròxim. Segons ell, ser mestre és una professió apassionant. Una professió destinada i dedicada a les persones, això es molt enriquidor. És tracta d’una feina de servei i que requereix una certa generositat. També, es absorbent. Els mestres gasten molta energia en els nens, han d’assolir les necessitats dels seus alumnes i fer tot el possible perquè aprenguin. I es necessita molta implicació. Els bons mestres dediquen molt de temps a preparar les classes perquè els nens progressin més ràpidament. I avui dia són molt poc valorats. És necessita que estiguem ben formats, culturitzats i que tinguem resposta a totes les preguntes que ens fan els alumnes. Els nens estan vius i veuen coses, venen amb la seva informació. Una altra cosa important es vigilar amb el que fem perquè els nens aprenen molt dels professors. I finalment, destacar que aquesta professió és un privilegi perquè ens dona la oportunitat de crear nous ciutadans amb ganes de viure. Segons ell, hem d’aprofitar al màxim el temps a la facultat per poder formar-nos com a bons professors. 





La Laura és mestra però actualment es troba a l’atur. Ha estat treballant durant dos anys a escoles públiques de Sabadell; el Miquel Carreras i la Floresta. I en ambdues escoles ha aprés molt. A la primera escola, es va trobar amb una classe amb molta diversitat d’infants tant de cultures com de capacitats i això la va enriquir molt. I a la segona escola va fer de mestra a l’aula d’educació especial.

Ens ha comentat que és molt important l’ajuda dels mestres de l’escola. També ens ha dit que no podem canviar gaire el sistema educatiu i que hem d’aprendre molt dels veterans. Ens ha recomanat que organitzem molt bé els apunts que ara estem agafant a la facultat perquè en un futur ens serviran si tenim algun dubte alhora de portar la classe. A més a més, ha agraït als seus companys de la universitat i als professors l’ajuda que mai li han negat. Ens ha parlat de la solidaritat entre companys, ajudar-se entre ells pot ser molt útil. 




Finalment el Jordi, mestre de 3r de primària. Però abans de ser-ho, havia estudiat química, hosteleria, entre altres. Fins als 39 anys no va descobrir que la seva vocació era ser mestre i va ser en aquell moment quan va deixar tot per començar a estudiar educació.


Ens ha comentat que avui dia ens em d’adaptar a la societat que viuen els nens, les noves tecnologies. Ens ha advertit que per poder treballar, em de convencer a l’escola, els hi em de demostrar que som molt bons i que per això ens han de contractar. Ens ha confirmat que és molt difícil accedir a l’escola pública i que actualment està exercint com a professor en una escola concertada. Ens ha explicat una anecdota del seu primer dia a la feina, el van gravar a la televisió: un programa de professors novells en el seu primer dia de classe. Ens ha aconsellat que siguem humils ja que ens em d’adaptar al projecte de centre que hi ha establert. Ens em de deixar corregir pels altres mestres per poder millorar. I finalment, em de ser molt actius i honestos. Em de fer el millor que sabem fer, ser autèntics mestres. 

dilluns, 5 de novembre del 2012

FRANCESCO TONUCCI



L’altre dia vam anar a una conferència molt interessant de Francesco Tonucci (pedagog italià especialitzat en educació infantil). Va parlar de diversos aspectes que em van cridar l’atenció i dels quals m’agradaria reflexionar. Estic estudiant per ser mestre i penso, sovint, en el millor pels alumnes i pel seu aprenentatge.


Tonucci, va parlar de la “destrucció” de les aules, el que ens va voler fer entendre, és que els nens de la mateixa edat no han d’estar en un mateix lloc (aula).  És interessant que els nens es relacionin amb nens d’altres edats tant petits com grans. Això permet que entre ells aprenguin coses noves tant cognitives com emocionals. A més a més, dóna la oportunitat de trobar ajuda i de donar-ne a qui la necessita. Molts professor, avui dia, pensen que això és una pèrdua de temps pels que van més avançats. Però aquí s’equivoquen, els nens no només han d’aprendre el que diu el currículum escolar, sinó també han de reforçar i saber ajudar als altres que ho necessiten.

Per una altre banda, va enraonar sobre les aptituds del mestre. Segons ell, no tothom està preparat per ser mestre. Ser mestre és una professió vocacional i només aquells que senten el que sent un nen són capaços de fer bé aquesta professió. Un bon mestre és aquell que s’escolta l’alumne i deixa que aquest participi i opini. Un bon mestre dóna la oportunitat de què els nens facin la classe, facin projectes i es motivin per aprendre. És aquell que fa protagonistes els seus alumnes. Tonucci no consideraria un bon professor aquell que dóna la llisó i fa que els nens repeteixin el que ell ha dit sense importar-li si ho han entès o no.

Seguidament, va discursejar que era el més important per estudiar i ensenyar. Vam entendre amb una breu explicació, que els nens són gots buits i que poc a poc s’han d’anar omplint. Aquesta feina l’han de fer els mestres, però, alerta, que els mestres han de ser conscients de que va abans i que va després. També han de ser conscients que no poden explicar als nens coses que encara no saben o no tenen un coneixement exacte del que parlen. Els nens tenen unes etapes que han de seguir un procés i no es poden avançar. Cada etapa és important pel nen, encara que no ho sembli. Tonucci remarca molt que els nens han d’experimentar, han d’observar els canvis per ser conscients del que passa al seu voltant. Han de relacionar-se amb la natura, estar en harmonia. Els nens han de tenir una vivència amb la natura, no tan sols aprendre els conceptes d’ella.

Tonucci va perorar un bon temps sobre la importància del joc. No ens adonem però jugar és un moment molt important pel desenvolupament del nen, és el moment d’experimentar les coses. És com la base d’un palau abans de construir. Diguem que un nen no pot construir un castell sense saber abans que és la sorra. Tonucci diu que l’escola ja es suficient amb cinc hores, que la resta del dia els nens han d’invertir-lo en jugar per experimentar i aprendre coses noves. Aquestes experiències els hi seran de profit per a la vida quotidiana i els hi ensenyaran moltes coses que l’escola no els hi podrà oferir. Tonucci remarca molt la importància de que el nen interaccioni amb el món que l’envolta. Aquest joc no es pot acompanyar, ni vigilar, ni controlar, se’ls ha de deixar sols. Per jugar bé, necessiten pocs jocs i els més econòmics possibles. El joc al què Tonucci es refereix és aquell tradicional, de tota la vida. No fa referència als jocs de consoles ni a la televisió.


Ser més flexius dóna un benefici a llarg termini. Amb aqueta frase Tonucci ens vol dir que no hem d’obligar als nens a seguir uns deures i uns horaris fixes. Els deures estan posats per a reforçar. Si un nen no els necessita perquè té un bon nivell, hauria de prescindir d’ells. I en el cas que els necessites, haurien de ser una bona experiència pel nen. És a dir, el mestre hauria de motivar al nen a fer-los.  
Per una altre banda, Tonucci diu que els nens haurien de poder arribar a l’escola a l’hora que volguessin. El més important no és posar una hora per començar sinó fer una bona escola que agradi als alumnes per cridar la seva atenció i motivar-los a venir a l’escola. Només d’aquesta manera s’aconseguirà que els nens arribin el més aviat possible. Proposa adoptar el punt de vista de l'infant i deixar-lo més lliure, tant a l'escola com a casa.

Per últim, i el més important, què significa ser feliç per un nen? El més important per un nen és ser estimat, escolat i divertir-se. Només els bons mestres són capaços de donar-los això.


Conferència de Francesco Tonucci a 25 d'octubre del 2012

Amb això deixo aquí la meva reflexió. 

dimecres, 31 d’octubre del 2012

ELOGI DE LA FEBLESA




Aquest llibre “Elogi de la Feblesa” és una autobiografia d’un jove discapacitat,  Alexandre Jollien. M’ha fet reflexionar molt i per això m’agradaria expressar-ho.
Primer donaré pas a un petit resum del llibre per poder orientar al lector. Després processaré a les meves reflexions que he tret sobre aquest llibre i la vida en general.


RESUM

Alexandre Jollien va néixer amb una discapacitat (paràlisis cerebral) i al llarg de la seva vida va anar superant els obstacles que s’havia trobat. Va passar tota la seva infància en un centre (escola – internat d’educació especial) això va significar la separació dels pares, un cop molt dur per qualsevol infant. Al centre li van fer creure que era una criatura estranya, que no era normal. Allà, s’hi va trobar amb altres persones amb diferents discapacitats que lluitaven pel mateix objectiu, progressar. Entre ells van crear un vincle molt fort que els va ajudar a tirar endavant. Amb els anys, l’Alexandre va aprendre a caminar però també va aprendre el sentit de companyerisme. Al centre, el bé d’un esdevenia el bé de tots i no hi havia res més important que l’altre. Quan l’Alexandre va sortir al món real es va adonar de l’individualisme de les persones. Cadascú feia la seva i no es preocupava pel que li passes al del costat. Per aquesta raó, l’Alexandre va haver d’espavilar-se per poder adaptar-se. Va passar per uns moments de marginació ja que segons la majoria, ell era anormal. La gent en general tenia poc tacte i tendresa i no van dubtar d’aprofitar-se d’ell. Va ser llavors quan va aprendre que en aquest món no es podia ser tant bondadós perquè sinó et prenien el pèl. L’Alexandre va anar observant l’actitud dels demés i va comprendre que per adaptar-se  havia de deixar la bondat de costat. Va deixar la timidesa i discreció a una banda i va integrar-se com un més en aquesta societat. Pocs van ser els que el van ajudar per plaer. La majoria de les persones que van passar per la seva vida (educadors, metges, companys..) el van tractar com si fos una càrrega i no li van donar gaire confiança per tirar endavant. Va ser gracies als filòsofs que va poder reflexionar sobre les experiències de la vida i va trobar un sentit aquesta. Va aprendre a viure amb el que tenia i ser feliç amb això. De ben segur que ell va ser més feliç que qualsevol altre jove ja que per a ell la felicitat no depenia de la quantitat de coses sinó d’aprendre a viure amb les poques que tenia en la situació en la qual es trobava.  

REFLEXIONS

Al llarg del llibre es parlen diversos temes; l’anormalitat, la mirada de l’altre, l’amistat, la filosofia, la teoria de Darwin, les febleses o les fortaleses.  

  • Què entenem per anormalitat? Segon els experts: anormal vol dir no normal, contrari a un norma. Individu afectat per qualsevol síndrome psicopatològic. Infant o adolescent inadaptat a les exigències familiars i socials a causa d’un endarreriment intel·lectual, d’una neurosi, d’un trastorn físic, d’una incoherència de caràcter o d’una manca d’equilibri mental que li fa insuportable la disciplina general.Tres definicions que arriben a una mateixa conclusió: anormal és tot aquell que és diferent a la majoria. És cert però, que per a qualsevol metge un pacient no sa és considerat anormal, per a qualsevol mestre un alumne amb dificultats és considerat anormal, per a qualsevol pare un fill discapacitat és anormal. Vivim en una societat en la qual ens han fet creure que aquell que és diferent, és anormal. Vivim en una societat de masses on la majoria ha de tenir sempre la raó. Però que poc sabem del que pensa la minoria. De ben segur que per als discapacitats nosaltres som els diferents, però això a ningú l’importa.


  • Ningú s’ha parat mai a pensar com es senten els discapacitats quan se’ls miren? Segurament poques són les persones que es posen en la seva situació. És molt difícil comprendre a una persona que és diferent a la majoria però val la pena esforçar-s’hi. Jo, abans de llegir aquest llibre, no era conscient del que realment era important per a un discapacitat. Després de llegir-lo, he aprés que el més important per a ells es que ningú els miri amb compassió ni pietat, ni se’ls tracti com a pobres i fracassats. Que tothom els tracti per igual i que ningú els hi digui que no són capaços de fer qualsevol cosa. He aprés que gràcies aquestes coses, ells són capaços de tirar endavant i superar els obstacles que es troben. Per tant, crec que seria adient crear una societat on no se’ls tracti com a diferents ni com una càrrega sinó com un més, igual a tots els demés.


  • Què podem considerar amistat? Sovint considerem amics nostres a tots aquells amb els quals compartim els mateixos interessos i que veiem molt sovint. Però en realitat l’amistat va més enllà. Un bon amic és aquell que s’alegra pels teus assoliments i s’entristeix pels teus fracassos. Aquell que fa seu un problema teu. Aquell que faria qualsevol cosa per no veure’t patir. L’Alexandre al llarg de la seva vida ha trobat diferents persones que l’han ajudat aconseguir el seu objectiu però poques d’aquestes persones les ha considerat amics. Ja que molts d’ells el van ajudar perquè era la seva obligació no ho van fer pas per plaer. No va ser fins al final quan es va adonar de quins eren els seus verdaders amics.



  •  És la filosofia un Déu per altres? Moltes persones necessiten aferrar-se alguna cosa per poder tirar endavant en moments crítics. Hi ha persones que s’aferren a la religió ja que això els transmet tranquil·litat i esperança. Altres persones opten aferrar-se a un altre tipus de creença. La filosofia és una disciplina en què els filòsofs, per mitjà de la lògica i el raonament, cerquen donar una explicació de tots els coneixements possibles i del lloc que ocupa l'home en la naturalesa. Per l’Alexandre, la filosofia va ser la clau per seguir endavant. Gracies a ella la seva vida va tenir sentit i això va fer que no renunciés als seus objectius.


  •  És certa la teoria de Darwin? Un dels aspectes de la teoria de Darwin és la selecció natural (si les condicions ambientals són hostils, s’estableix una lluita per la supervivència entre els individus, en el qual s’eliminen els individus menys aptes i persisteixen els més ben adaptats), “supervivència exclusiva del més apte”. L’Alexandre per poder integrar-se al món real, va haver d’adaptar-se. Per tant, avui dia l’experiència ens diu que per poder sobreviure ens hem d’adaptar en aquesta societat. La societat no canviarà per una minoria, per aquesta raó la minoria ha de fer tot el possible per integrar-se de la millor manera. La societat és així però això no vol dir que jo estigui d’acord amb aquesta.


  •  Febleses o fortaleses? Tots som conscients que no som perfectes. Tots tenim les nostres debilitats i les nostres virtuts. Sovint, valorem més les debilitats que no pas les virtuts i això és el què ens provoca les depressions. Hauria de ser indispensable veure la part positiva de les persones. A l’Alexander tothom el jutjava per ser un discapacitat. Ningú es parava a pensar en les seves virtuts i mira que en tenia un munt. Si en comptes de veure la seva feblesa haguessin vist les seves fortaleses de ben segur que no li hagués costat gaire integrar-se. Això mateix passa avui dia, tothom està ple de perjudicis. Vivim en una societat on sembla que la gent s’alegra més per les debilitats dels altres que no pas per les seves virtuts. Exigeixo que tothom valori les virtuts dels altres i que aprengui d’ells.