FRANCESC GARRETA

Fig. 1. Francesc Garreta a una conferència.
 Font: Google

El Francesc Garreta és un apassionat de la lectura i actualment està impartint classe de comunicació oral, escrita i digital a la facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. Aquests però és el seu últim any com a professor ja que ha decidit jubilar-se. Encara que no porto gaire temps a la Universitat, considero que és un privilegi tenir-lo de professor. Ell ha despertat la meva curiositat per la lectura cosa que cap altre professor havia fet abans. Alhora, també m’ha proporcionat uns coneixements que abans no posseïa. Em quedo amb algunes idees que d’una manera o altre se m’han gravat en el cervell.

És un privilegi tenir una llengua, l’únic element comunicatiu que ens distingeix de la resta d’éssers vius. Gràcies a la llengua, ens entenem els uns amb els altres i podem expressar coses que per desgracia els altres éssers no poden. La llengua està formada per paraules, per mitjà de les quals expressem les nostres emocions.

 “La vida és allò que hem viscut, com ho recordem i com ho volem explicar.”

La lectura és un acte individual, no col·lectiu. És molt important l’actitud a l’hora d’obrir un llibre. Som nosaltres els que ens em d’enganxar al llibre no ell a nosaltres.  Per llegir un llibre nosaltres hem de fer mig camí. A més a més, la lectura és un acte de construcció i també un acte d’interpretació, d’això deriva la imaginació. Hi ha tantes versions diferents com persones que llegeixen el llibre, cadascú l’interpreta d’una manera diferent.

 “No es pot ser mestre sinó es llegeix.”.

Té tota la raó. El mestre és el model a seguir de tots els seus alumnes i no es pot permetre no llegir. Els alumnes fan el que fa el mestre. El mestre ha de transmetre la passió per la lectura als seus alumnes per poder despertar l’interés d’aquests. Quan a una persona li agrada el que fa és nota. Si un mestre llegeix amb entusiasme, els alumnes ho noten.

Aquí teniu un vídeo en el qual el Garreta parla de la lectura i, per tant, l'acte de llegir. 

Les seves últimes paraules les duré sempre a la ment..

“Sigueu feliços per fer feliços als altres.”

DIARI DELS PEDAGOGS

La Maria del Mar Esteve, professora d’antropologia i d’història de l’educació, ens ha fet fer un diari sobre els pedagogs més importants. Aquest diari no tractava de explicar la biografia de cada pedagog sinó de fer una reflexió sobre la metodologia de cada un. L’hem anat fent individualment amb l’ajuda de la professora. La Mar ens ha facilitat informació, vídeos, textos, entre altres. Agraeixo la seva disposició cap a nosaltres.

Ara, faré un breu resum dels pedagogs amb les idees més importants de cada un (sense desenvolupar-los) i finalment, donaré una conclusió sobre el diari.

Jean Jecques Rousseau                           

Rousseau va ser un gran filòsof francès que va voler expressar la situació de l’home en aquella època. L’home no feia el que volia fer. L’home naixia lliure, però en tots costats estava encadenat. La societat coaccionava l’home fins fer-lo oblidar de la seva pròpia naturalesa. 

Johann Heinrich Pestalozzi  

Pestalozzi va ser un pedagog suís peculiar seguidor de Rousseau. Peculiar perquè va aconseguir ser el “pare” dels seus alumnes, cosa que difícilment es trobava en els altres. La seva pedagogia es basava en crear mètodes educatius didàctics i universals a l’abast de tots els nens, tant rics com pobres. Així, li va donar molta importància a l’educació popular.

Friedrich Fröbel                                

Fröbel va ser un pedagog alemany molt important. La seva pedagogia es basa en Rousseau i Pestalozzi. Ell, però, va fundar els jardins d’infància en els quals es treballava el joc, les cançons, les històries i les manualitats. En aquestes institucions s’atenia als nens desemparats, petites plantes que s’havien de cultivar per poder créixer i desenvolupar-se adequadament.

John Dewey

Dewey va ser un gran psicòleg i pedagog molt important d’EUA. La base de la seva pedagogia era l’educació progressiva. Va ser un dels primers en innovar l’escola nova, un tipus d’escola poc habitual a la seva època però molt comú avui dia.  Es tracta d’una escola democràtica, entesa com un ambient de llibertat que afavoreix l’aprenentatge dels infants. Jo penso que és el millor sistema d’educació ja que el centre d’atenció no és pas el professor sinó l’alumne, l’aprenent.

William Heard Kilpatrick                              

Kilpatrick va ser un pedagog estatunidenc que va col·laborar amb John Dewey i es va involucrar en el moviment pedagògic esdevenint un dels líders. La seva pedagogia es basa en la “metodologia de projectes” que consisteix en treballs en grup per mitjà dels quals els alumnes desenvolupen una sèrie de capacitats.

Maria Montessori                                            

Montessori va ser la primera metgessa i professora universitària. Va fundar la Case  dei Bambini. Va instruir la ciència en la seva pedagogia ja que abans de ser mestre va ser metgessa. La seva pedagogia parla dels materials, de l’ambient i del mestre.

Celestin Freinet   

Freinet va ser un mestre creador d’escola. Va escriure i va exercir de líder d’un moviment renovador. Era un home d’esquerres, marxista. No estava d’acord amb l’escola del seu temps ni tampoc amb la societat. Volia una escola moderna per al poble. Finalment, la va crear ja que va ser ferit a la guerra i necessitava un sistema educatiu en el qual el professor no fos el protagonista. Va llegir sobre Freire, Decroly i Kilpatrick.  

Ovide Decroly                                

Decroly va ser un metge i psicopedagog belga. Estava preocupat per la vida, la humanitat i el nen.  Va treballar amb nens discapacitats i després amb nens “normals”. Va formar part del moviment de l’Escola Nova perquè considerava que el sistema educatiu de les escoles contemporànies era contrari a la forma natural de l’aprenentatge espontani. Va seguir a Rousseau, Herbert, Froebel i Pestalozzi.

Lorenzo Milani   

Milani va ser un sacerdot i escriptor italià. Es va dedicar a l’escola parroquial en la qual va potenciar la llengua i el raonament. Va crear una escola a Barbiana per la situació dels nens en aquell poble. La seva pedagogia es basava en la conscienciació ja que els seus alumnes pertanyien a una classe social no favorable. Els alumnes haurien d’estar treballant i no a l’escola, és per això que Milani es va encarregar de convèncer als pares perquè portessin als nens a la seva escola.  

Alexander Sutherland Neill  

Va ser un pedagog escocès que va fundar l’escola privada “Summerhill” a Anglaterra. Va rebre influencies de Rouuseau qui creia en la bondat innata de l’home. La seva pedagogia no era autoritària ni directiva tot el contrari, els nens tenien llibertat absoluta per fer el que volien. Això si, havien de respectar les llibertats dels altres. Doncs, la llibertat d’un finalitza quan afecta a la llibertat de l’altre.

Paulo Freire                                    

Freire va ser un pedagog brasiler. La seva pedagogia es basava en l’educació alliberadora; educació que allibera l’ésser humà de cadenes per esdevenir autènticament humà. Es va dedicar especialment a l’escola d’adults, volia conscienciar a la gent de la seva dignitat i del seu poder.  

Rosa Sensat i Vilà                                 

Va ser mestre a Barcelona. Va formar part del moviment renovador de l’ensenyament, l’escola nova. El seu ensenyament estava relacionat amb la natura. Al igual que jo, és partidària d’ensenyar als nens les meravelles del món natural; la flora i la fauna.

Artur Martorell  i Bisbal  

Va ser un pedagog barceloní que va utilitzar el mètode de Montessori. No feia emmagatzemar coneixements als seus alumnes sinó que els feia raonar i reflexionar des d’una perspectiva cívica, moral i religiosa amb la finalitat de que els seus alumnes tinguessin criteri propi. Va impulsar una escola catalana i innovadora a Badalona i després a Gràcia. Va qüestionar els fonaments de l’escola tradicional. Els seus alumnes no podien ser éssers inactius, els seus alumnes per poder aprendre havien d’analitzar i experimentar el que sabien. Per això, va proposar fer activitats actives, gràcies a les quals va despertar l’interés i la curiositat dels seus alumnes.

“Ha sigut un plaer, com a futura mestre, poder conèixer tots aquests pedagogs i les metodologies que van utilitzar. Em seran útils i de gran ajuda per quan jo sigui mestre. La gran majoria dels pedagogs m’han agradat. Però, especialment; Pestalozzi per la importància de la afectivitat, Kilpatrick per la metodologia de projectes, Montessori pels materials i els ambients de l’aula i Milani pel tipus d’escola que va crear.”

                        

                      

                                                                                                                        

PERILL, NENS

Fig. 1. Llibre Perill, nens.
 Font: Google

Aquí deixo un recull de les idees que em van semblar més interessants quan vaig llegir el llibre "Perill, nens" de Francesco Tonucci.

Els pares tenen el dret de tenir nens però no ser propietaris d’ells. Els nens son seus i de ningú més. Per tant, els pares han de consultar al nen tot allò que el perjudiqui a ell. Però cal recordar que el nen té dret a no estar sol, dret a viure i dret a tenir pares.

Els nens normalment no solen expressar la seva disconformitat i això és el pitjor que pot passar. Per aquesta raó és crea el mal d’escola. Pot ser, l’escola s’ha allunyat massa de la vida real i cada vegada es menys comprensible per als seus alumnes. Els alumnes no entenen res, se senten atrapats i pressionats per la família i la societat, empresonats i és per això que esdevé el fracàs escolar. Si no fos obligatòria potser la gran majoria es prendrien l’escola d’una altra manera i el seu interès per aquesta augmentaria.

La feina pesada i avorrida la fan els nens a casa, a l’escola l’estància és agradable. Només si l’escola els hi ensenya el significat d’aquests exercicis, els nens tindran el desig de fer-los. El mateix passa amb la lectura. Si el professor els fa llegir un llibre i els hi demana que facin un resum, els nens no senten el plaer de llegir perquè es senten obligats a fer un doble esforç per fer el treball. Si als nens trien un llibre i el llegeixen tranquil·lament, segurament els acabi agradant més llegir. Això m’ha passat a mi i em continua passant. Suposo que ningú m’ha fet treure aquest desig per la lectura perquè sempre llegir comportava fer un treball o examen posterior.

Fig. 2. Logo de l'ensenyament
públic. Font: IE Costa i Llobera

Una escola que no sigui plural no és bona pels nostres fills ja que no el deixaran veure la realitat. Això, sovint, passa a l’escola privada o confessional que priva de idees als nostres alumnes. L’escola no és lloc per a ideologies i pertinences sinó un lloc de trobada, de la confrontació, de l’aprenentatge. L’escola és un centre de trobada de tots els infants i per això és important que sigui pública. Cada infant és excel·lent en algun aspecte i l’escola ha de admetre tot tipus d’infants i fer que entre tots puguin créixer. Per això s’ha de crear una escola que valgui la pena estudiar per a què els nens tinguin ganes d’anar.

Tots els nens, siguin com siguin, han d’anar a la mateixa escola. No podem separar als nens que tenen altes capacitats dels nens que tenen deficiències, ni els nens que són artistes dels científics. A les aules és molt important que hi hagi diversitat perquè tots puguin aprendre coses dels altres. 

L’escola ha de ser acollidora i per fer-ho ha d’estar decorada pels infants. Estaria molt bé que cada aula fos un racó i que estigués decorat segons la matèria que s’ha de fer, per exemple: música (aula amb instruments musicals), ciències (aula amb instruments científics), etc.

El pupitre no s’hauria d’utilitzar sempre, és un ús incòmode. L’escola ha de permetre que els nens es moguin, s’han d’expressar i no poden estar asseguts cinc hores seguides.

Els nens necessiten una ciutat pels infants. Per fer-ho, s’ha de concedir la paraula als nens i nenes ja que ells tenen tot el dret a decidir com volen viure i els adults els ha d’escoltar. Els nens no s’han de quedar a casa jugant, han de sortir al carrer i trobar-se amb els amics. La ciutat ha de permetre que els nens tinguin aquesta llibertat. Els pares poden jugar amb els seus fills però no pot ser sempre. El joc permet al nen fer-se gran, construir el seu creixement intel·lectual però, avui dia, els nens no tenen gaire temps lliure ja que estan plens d’activitats extrascolars, deures, etc. Avui dia, tots els pares donen bombes als seus fills. Regalar-li una joguina és una bomba. Li estan treien la seva llibertat de joc i li estem donant un joc prefabricat. Els nens per jugar han de sortir al carrer i experimentar.

Els infants han de passar el mínim de temps possible a l’hospital. I si l’han de passar han d’estar preparades activitats pels nens com ara; la biblioteca, ludoteca, etc.

Els avis han de defensar als nets del consumisme i de la soledat. Ensenyar-los ha construir, no a usar i tirar. Inculcar el plaer de la lectura. Deixar-los sortir de casa per jugar amb els amics.

Fig. 3. Caricatura d'un home fart del soroll.
Font: Google

El soroll, les alarmes, les sirenes són estressants per a tota persona i encara més ho són pels infants. A les escoles s’hauria de prescindir d’aquest mecanisme. La sirena apart d’alertar, posa neguitosos als infants.

No hi ha un manual per ser bon pare, perquè sinó tothom l’utilitzaria. Però si que hi ha una idea de bon pare clara. Bon pare és aquell que satisfà les necessitats de l’infant, que passa estona amb ell, que parla amb ell, que gaudeix de les experiències del seu nen. Un bon pare no és aquell que li proporciona tots els capricis de l’infant ni aquell que li dona pa quan li demana aigua.

Una altra cosa important a destacar és que els nens no han de viure amb por i els pares tampoc. Hi ha molts perills però el que hem d’evitar es viure sempre amb el neguit de que passarà. Hem de ser bon ciutadans i intentar no córrer perill però no podem negar-nos a sortir de casa perquè a casa també hi ha els perills domèstics que cada vegada són més nombrosos. Ara, el mòbil és regala més aviat per la por i la poca seguretat de la societat. Els nens creuen que no necessiten anar tot el dia acompanyats dels pares. Només necessiten que qualsevol adult es faci càrrec de ells en qualsevol situació. Si el nen necessita ajuda, només demana que l’adult que tingui més proper l’ajudi. No fa falta que els pares estiguin pendents tota l’estona dels seus nens. D’aquesta manera tots estarien més contents i segurs i no farien falta els mòbils.

I per últim, els cartells de “Perill, nens”. Es curiós que hi hagi cartells que posin això a les ciutats. Hauria de ser al revés “perill, cotxes”. Els nens no són un perill i haurien de tenir prioritat davant de tots. Els nens necessiten experimentar, moure’s i no els podem limitar. D’aquesta manera els hi estem treien llibertat. 

Fig. 4. Senyal: perill, nens. Font: Google

PILAR BENEJAM: MESTRES EN TEMPS INCERTS

L’altre dia vam assistir a la conferencia de la Pilar Benejam a l’auditori  de la Facultat de Psicologia, ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna.

Fig. 1. Pilar Benejam. Font: Google

La Pilar Benejam és una geògrafa i pedagoga menorquina. El 1961 es va graduar en magisteri a l'Escola de les Illes Balears, el 1966 es va llicenciar en pedagogia i el 1972 en història a la UB. El 1985 es va doctorar en pedagogia a la UAB. Des del 1972 és catedràtica del Departament de Didàctica de la Llengua, de la Literatura i de les Ciències Socials de la UAB.

A la conferència ens va parlar sobre dues coses molt importants: el canvi i el que han de fer els mestres en aquesta situació. 

Com tots sabem, vivim en un temps de canvis. El canvi és una constant històrica, però de vegades aquest canvi és més accelerat. Avui ens trobem en un canvi accelerat i molt profund. Els mestres ens trobem amb un conflicte, no sabem que és el més important per la societat actual i per tant que és el que els nostres alumnes han de saber exactament. Només sabem que hem d'educar als nostres alumnes per poder viure en aquest moment. 

Per tant, el millor que podem fer és acceptar el canvi i adaptar-nos de la mateixa manera que ho fem quan les plaques tectòniques xoquen o es disgreguen. 

La realitat la mirem i la interpretem segons el que sabem. La ciència s'ensenya i s'aprèn. S'aprèn tot allò que té sentit o que som capaços d'entendre. Per això, un mestre ha d'ensenyar als seus alumnes allò que creu més adient. Per exemple: un nen de cinc anys no li pots explicar que és la capa d'ozó però si que pots educar-lo per que tingui cura dels recursos naturals. El que vull dir és que, com a mestres, hem de saber que toca a cada etapa de l'alumne i saber que passa pel seu cap en cada moment. Si no fem això, el més probable és que l'alumne aprengui les coses malament. 

Avui dia la soledat també està esdevenint un problema. Per una banda, cada vegada les famílies tenen menys fills i això provoca que els fills tinguin menys germans. Alhora, els pares treballen moltes més hores de l'habitual. Per una altra banda, les necessitats bàsiques dels infants continuen sent les mateixes: estimació, compassió, autoestima, companyia, etc. Això significa que mentre una cosa canvia, l'altra segueix sent la mateixa i no pot ser resolta. És per aquesta raó que els infants són més agressius. La soletat d'una manera o altra, entristeix i es reflecteix amb agressivitat. 

Què han de fer els mestres en aquesta situació? Aquesta és una pregunta que, sovint, és fan molts professors. Segons la Pilar, hem de tenir:

- Convicció de la gran dignitat de la nostra professió. Els mestres tenim una de les professions més extraordinaries que es pot tenir. És el repte de preparar als futurs ciutadans que s'encarregaran de sortir de la crisi. El mestre ha d'estar content de la seva professió. No poden ser mestres aquells mestres cínics que creuen que no es pot fer res o aquells mestres descontents que sempre es queixen. Per educar em de estar en bona condició emocional.

- Passió pel coneixement. Hem de tenir interès per saber i coneixer més coses, no podem ser ignorants. Un bon mestre ha de saber que sempre té alguna cosa per aprendre i que els seus alumnes li poden ensenyar. El que pensa que sap alguna cosa és un ignorant. 

- Necessitat de participació. Hi ha escoles fantàstiques que treballen molt i molt bé. Però n’hi ha moltes que no ho fan i això no ens ho podem permetre perquè l’escola és molt important. L’escola és una feina col·lectiva i els interessos personals no poden passar per davant dels interessos col·lectius. Per aprendre s’ha de comunicar, parlar amb els altres, fer equip. El treball en equip fa que els nens reflexionin, completin, corregeixin i ampliïn la seva informació. Els nens han de comunicar entre si i amb el mestre, perquè han de saber que és el que saben i el que han de corregir i aprendre. Les persones no som essers socials. La soledat es un dels grans problemes de la societat. L’equip està més unit quan hi ha conflicte verbal que quan hi ha acord immediat. Quan hi ha acord immediat no hi ha ningú que pensi. Els desacords s’han de parlar per trobar punts d’acord. El diàleg és la base de la igualtat. Dialogar vol dir que tu penses que el que et diu l’altre pot ser tant autèntic com el que tu penses. Així, dones a l’altre la igualtat perquè li reconeixes que els seus arguments poden tenir tant pes com els teus.

- Educar és un acte de respecte. L’efectivitat es demostra en tot moment. Pels alumnes som el seu model a seguir. La nostra actitud és molt important davant dels nens. No podem ensenyar una cosa als nens que nosaltres mateixos no fem. Per això, hem de fer i tenir bona actitud. Si tractem a la gent amb respecte, els alumnes aprendran a tractar a tots amb respecte. 

Per últim, la Pilar ens va donar tres consells per ser mestres. 
- Hem d'ensenyar als nostres alumnes a pensar perquè siguin persones lliures.
- Hem d'ensenyar als nostres alumnes a tenir en compte l'altre, a dialogar.
- Hem d'ensenyar als nostres alumnes a participar en l'aprenentatge. 

Fig. 2. Pilar Benejam. Font: Google

"Llibertat, igualtat i participar són les bases de la democràcia."

-

JAUME CELA

Divendres passat vam assistir a la conferència de Jaume Cela amb la presencia de la Cèlia Rosich, professora del centre. 

Fig. 1. Jaume Cela i Ollé. Font: Google

El Jaume va néixer a Sarrià. Als divuit anys es va adonar que volia ser mestre. S’ha casat i té dos fills i tres nets. Actualment treballa a l’escola de Bellaterra de professor i també de director de l’escola. Ha escrit molts llibres i alguns d’aquests han rebut premis.

El Jaume ens va parlar del mestre del futur. Ens va donar consells per fer de mestres, consells molt útils.

Segons ell, educar sempre ha sigut una aventura compartida. Aventura perquè mai se sap que passarà quan exercim com a professors. De ben segur que quan fem una classe no serà com sempre havíem pensat. I és compartida perquè no només educa l’escola sinó que també ho fa la família.  

Hem de ser conscients que els temps estan canviant, que ens trobem davant d’una nova societat. Aquest canvi que s’està produint té molt a veure amb les noves tecnologies. Els professors han de saber que és el més important per als seus alumnes. L’educació que han rebut els nostres avis no és la mateixa que hem rebut nosaltres ni tampoc la que rebran els nouvinguts. Ens trobem amb un conflicte. Ja no sabem que és el més important o millor dit, el que té més sentit ensenyar. El que abans crèiem que era imprescindible ara ja no ho és. Apart d’aquest conflicte, que tenen els professors, els infants d’avui dia també tenen un problema. Amb el nou sistema educatiu els hi estem robant la infantesa als nens. Ens estem capficant a que facin fitxes i més fitxes i no ens adonem que el més important per aquesta edat és jugar. Jugant els nens experimenten i es relacionen. La infantesa és una etapa plena que requereix una especificitat i que mereix un tracte. I es que per molt que canviïn els temps, les coses principals s’han de seguir fent. 

A part de les noves tecnologies, la immigració també té un paper molt important en el sistema educatiu. Gràcies a ella, els nens aprenen moltes coses que abans no es podien aprendre. Com per exemple, noves llengües, noves tradicions i cultures. És molt enriquidor tenir diversos tipus d’alumnes a la classe. La diversitat dona vida i coneixement. No crec que la immigració sigui un problema pels professors. De fet, penso que és molt positiu en l’educació.

El Jaume ens va explicar quins eren els elements indispensables per educar. Hem d’acollir a les criatures tal i com ens vinguin. No hem de posar condicions a l’acollida. Hem d’acceptar com són, no els podem rebutjar. Cada criatura té la seva singularitat. També els hi hem de mostrar la complexitat del món, tota la realitat. Per exemple, la mort. Penso que la mort és una cosa real i que els nens han de saber de la mateixa manera que saben que naixem, ens alimentem, ens relacionem i ens reproduïm. Acompanyar als alumnes en el descobriment del món. Els hi hem de donar estabilitat emocional. Han de ser estimats, o almenys hem de fer veure que els estimem. D’aquesta manera els nens es sentiran més còmodes a classe. Els hem de motivar, hem de desvetllar la set pels coneixements als nostres alumnes. Hem de tenir la capacitat per escoltar als alumnes. A més a més, hem de valorar tots els coneixements per igual tant de llengües com de musica. Picasso i Mozart avui dia serien un fracàs amb aquesta educació. També hem d’escoltar i ajudar a que els nens preguntin, els nens no han de tenir por d’equivocar-se. Els hi hem de donar autonomia, ja que l’alumne és qui ha de dissenyar el seu projecte de vida. Però també es veritat que educar en llibertat té els seus riscos. És per això que els hem de fer responsables perquè obtinguin un bon futur. Hem de conscienciar als nens de la crisis d’avui dia, no els podem preservar d’això. No hem de malmetre l’autoestima de l’alumne i és convenient dir una cosa dolenta seguida de cinc coses bones que fa. 

Fig. 2. Jaume Cela a l'Escola. Font: Google

"Hem de saber esperar que els nens evolucionin al seu ritme i tenir sentit de l’humor poder gaudir d’aquesta professió."

PROFESSORS NOVELLS

Avui ha començat l’esperada setmana SAE (setmana d’activitats extraordinàries). I no hi havia res millor que començar amb la Taula rodona dels professors novells. Una Taula en la qual els antics estudiants de magisteri han pogut explicar les seves experiències tant de la Universitat Blanquerna com del món laboral.  

La Maria és una mestra d’educació primària, exactament de 3r i 4rt de primària. Ens ha explicat que va acabar la carrera de magisteri al 2010 quan encara era una diplomatura. Com ja sabeu, avui dia ja no s’estudia diplomatura sinó grau. Ella, just al acabar la carrera, va marxar als Estats Units per ensenyar el castellà i per millorar el seu anglès. A l’any següent, va tornar a Catalunya i va trobar feina molt aviat. Porta dos anys fent substitucions i des de el gener ha començat com interina. Fa classes de medi en anglès, cosa que em sembla molt interessant. Penso que és una altre manera de fer arribar als nens un altre idioma imprescindible avui dia. A més a més, ens ha comentat que també fa classes de matemàtiques, de castellà, etc.

Gràcies a la seva experiència ara sé que si tinc alguna complicació amb la meva classe, puc comptar amb els altres mestres que són veterans i tenen experiència. Puc demanar que m’ajudin si es cau, i fins i tot que m’expliquin les seves estratègies per portar la classe correctament. Aquests consell de ben segur que em servirà quan surti al món laboral. Penso que serà difícil posar tot allò que hem après en pràctica, però si tinc l’ajuda d’altres mestres serà molt més fàcil. Una altra cosa que m’hauré de prendre amb calma són les avaluacions. Ens ha comentat que és difícil avaluar a un nen i que, sovint, ella avalua a l’alça. Però això no pot ser, em de ser honestos i valorar al nen amb la màxima objectivitat possible. Una estratègia que ella utilitza és l’autoavaluació, un sistema que els nens fan per avaluar les seves capacitats.  Per últim ens ha aconsellat que aprofitem les pràctiques al màxim, que li traiem tot el suc possible perquè són el més semblant al món real.

El Daniel va estudiar magisteri i CAFE i actualment és mestre de 5é de primària i alhora esta fent un grau de seminari a la facultat de Blanquerna.

Ens ha volgut explicar les coses que més li han sobtat alhora de treballar com a mestre. Coses que segurament em passaran en un futur pròxim. Segons ell, ser mestre és una professió apassionant. Una professió destinada i dedicada a les persones, això es molt enriquidor. És tracta d’una feina de servei i que requereix una certa generositat. També, es absorbent. Els mestres gasten molta energia en els nens, han d’assolir les necessitats dels seus alumnes i fer tot el possible perquè aprenguin. I es necessita molta implicació. Els bons mestres dediquen molt de temps a preparar les classes perquè els nens progressin més ràpidament. I avui dia són molt poc valorats. És necessita que estiguem ben formats, culturitzats i que tinguem resposta a totes les preguntes que ens fan els alumnes. Els nens estan vius i veuen coses, venen amb la seva informació. Una altra cosa important es vigilar amb el que fem perquè els nens aprenen molt dels professors. I finalment, destacar que aquesta professió és un privilegi perquè ens dona la oportunitat de crear nous ciutadans amb ganes de viure. Segons ell, hem d’aprofitar al màxim el temps a la facultat per poder formar-nos com a bons professors. 

La Laura és mestra però actualment es troba a l’atur. Ha estat treballant durant dos anys a escoles públiques de Sabadell; el Miquel Carreras i la Floresta. I en ambdues escoles ha aprés molt. A la primera escola, es va trobar amb una classe amb molta diversitat d’infants tant de cultures com de capacitats i això la va enriquir molt. I a la segona escola va fer de mestra a l’aula d’educació especial.

Ens ha comentat que és molt important l’ajuda dels mestres de l’escola. També ens ha dit que no podem canviar gaire el sistema educatiu i que hem d’aprendre molt dels veterans. Ens ha recomanat que organitzem molt bé els apunts que ara estem agafant a la facultat perquè en un futur ens serviran si tenim algun dubte alhora de portar la classe. A més a més, ha agraït als seus companys de la universitat i als professors l’ajuda que mai li han negat. Ens ha parlat de la solidaritat entre companys, ajudar-se entre ells pot ser molt útil. 

Finalment el Jordi, mestre de 3r de primària. Però abans de ser-ho, havia estudiat química, hosteleria, entre altres. Fins als 39 anys no va descobrir que la seva vocació era ser mestre i va ser en aquell moment quan va deixar tot per començar a estudiar educació.

Ens ha comentat que avui dia ens em d’adaptar a la societat que viuen els nens, les noves tecnologies. Ens ha advertit que per poder treballar, em de convencer a l’escola, els hi em de demostrar que som molt bons i que per això ens han de contractar. Ens ha confirmat que és molt difícil accedir a l’escola pública i que actualment està exercint com a professor en una escola concertada. Ens ha explicat una anecdota del seu primer dia a la feina, el van gravar a la televisió: un programa de professors novells en el seu primer dia de classe. Ens ha aconsellat que siguem humils ja que ens em d’adaptar al projecte de centre que hi ha establert. Ens em de deixar corregir pels altres mestres per poder millorar. I finalment, em de ser molt actius i honestos. Em de fer el millor que sabem fer, ser autèntics mestres. 

FRANCESCO TONUCCI

L’altre dia vam anar a una conferència molt interessant de Francesco Tonucci (pedagog italià especialitzat en educació infantil). Va parlar de diversos aspectes que em van cridar l’atenció i dels quals m’agradaria reflexionar. Estic estudiant per ser mestre i penso, sovint, en el millor pels alumnes i pel seu aprenentatge.

Tonucci, va parlar de la “destrucció” de les aules, el que ens va voler fer entendre, és que els nens de la mateixa edat no han d’estar en un mateix lloc (aula).  És interessant que els nens es relacionin amb nens d’altres edats tant petits com grans. Això permet que entre ells aprenguin coses noves tant cognitives com emocionals. A més a més, dóna la oportunitat de trobar ajuda i de donar-ne a qui la necessita. Molts professor, avui dia, pensen que això és una pèrdua de temps pels que van més avançats. Però aquí s’equivoquen, els nens no només han d’aprendre el que diu el currículum escolar, sinó també han de reforçar i saber ajudar als altres que ho necessiten.

Per una altre banda, va enraonar sobre les aptituds del mestre. Segons ell, no tothom està preparat per ser mestre. Ser mestre és una professió vocacional i només aquells que senten el que sent un nen són capaços de fer bé aquesta professió. Un bon mestre és aquell que s’escolta l’alumne i deixa que aquest participi i opini. Un bon mestre dóna la oportunitat de què els nens facin la classe, facin projectes i es motivin per aprendre. És aquell que fa protagonistes els seus alumnes. Tonucci no consideraria un bon professor aquell que dóna la llisó i fa que els nens repeteixin el que ell ha dit sense importar-li si ho han entès o no.

Seguidament, va discursejar que era el més important per estudiar i ensenyar. Vam entendre amb una breu explicació, que els nens són gots buits i que poc a poc s’han d’anar omplint. Aquesta feina l’han de fer els mestres, però, alerta, que els mestres han de ser conscients de que va abans i que va després. També han de ser conscients que no poden explicar als nens coses que encara no saben o no tenen un coneixement exacte del que parlen. Els nens tenen unes etapes que han de seguir un procés i no es poden avançar. Cada etapa és important pel nen, encara que no ho sembli. Tonucci remarca molt que els nens han d’experimentar, han d’observar els canvis per ser conscients del que passa al seu voltant. Han de relacionar-se amb la natura, estar en harmonia. Els nens han de tenir una vivència amb la natura, no tan sols aprendre els conceptes d’ella.

Tonucci va perorar un bon temps sobre la importància del joc. No ens adonem però jugar és un moment molt important pel desenvolupament del nen, és el moment d’experimentar les coses. És com la base d’un palau abans de construir. Diguem que un nen no pot construir un castell sense saber abans que és la sorra. Tonucci diu que l’escola ja es suficient amb cinc hores, que la resta del dia els nens han d’invertir-lo en jugar per experimentar i aprendre coses noves. Aquestes experiències els hi seran de profit per a la vida quotidiana i els hi ensenyaran moltes coses que l’escola no els hi podrà oferir. Tonucci remarca molt la importància de que el nen interaccioni amb el món que l’envolta. Aquest joc no es pot acompanyar, ni vigilar, ni controlar, se’ls ha de deixar sols. Per jugar bé, necessiten pocs jocs i els més econòmics possibles. El joc al què Tonucci es refereix és aquell tradicional, de tota la vida. No fa referència als jocs de consoles ni a la televisió.

Ser més flexius dóna un benefici a llarg termini. Amb aqueta frase Tonucci ens vol dir que no hem d’obligar als nens a seguir uns deures i uns horaris fixes. Els deures estan posats per a reforçar. Si un nen no els necessita perquè té un bon nivell, hauria de prescindir d’ells. I en el cas que els necessites, haurien de ser una bona experiència pel nen. És a dir, el mestre hauria de motivar al nen a fer-los.  

Per una altre banda, Tonucci diu que els nens haurien de poder arribar a l’escola a l’hora que volguessin. El més important no és posar una hora per començar sinó fer una bona escola que agradi als alumnes per cridar la seva atenció i motivar-los a venir a l’escola. Només d’aquesta manera s’aconseguirà que els nens arribin el més aviat possible. Proposa adoptar el punt de vista de l'infant i deixar-lo més lliure, tant a l'escola com a casa.

Per últim, i el més important, què significa ser feliç per un nen? El més important per un nen és ser estimat, escolat i divertir-se. Només els bons mestres són capaços de donar-los això.

Conferència de Francesco Tonucci a 25 d'octubre del 2012

Amb això deixo aquí la meva reflexió.