Fig. 1. Llibre Perill, nens. Font: Google |
Aquí deixo un recull de les idees que em van semblar més interessants quan vaig llegir el llibre "Perill, nens" de Francesco Tonucci.
Els
pares tenen el dret de tenir nens
però no ser propietaris d’ells. Els nens son seus i de ningú més. Per tant, els
pares han de consultar al nen tot allò que el perjudiqui a ell. Però cal recordar
que el nen té dret a no estar sol, dret a viure i dret a tenir pares.
Els
nens normalment no solen expressar la seva disconformitat i això és el pitjor
que pot passar. Per aquesta raó és crea
el mal d’escola. Pot ser, l’escola s’ha allunyat massa de la vida real i
cada vegada es menys comprensible per als seus alumnes. Els alumnes no entenen
res, se senten atrapats i pressionats per la família i la societat, empresonats
i és per això que esdevé el fracàs escolar. Si no fos obligatòria potser la gran
majoria es prendrien l’escola d’una altra manera i el seu interès per aquesta
augmentaria.
La
feina pesada i avorrida la fan els nens a
casa, a l’escola l’estància és agradable. Només si l’escola els hi ensenya
el significat d’aquests exercicis, els nens tindran el desig de fer-los. El
mateix passa amb la lectura. Si el professor els fa llegir un llibre i els hi
demana que facin un resum, els nens no senten el plaer de llegir perquè es
senten obligats a fer un doble esforç per fer el treball. Si als nens trien un llibre
i el llegeixen tranquil·lament, segurament els acabi agradant més llegir. Això
m’ha passat a mi i em continua passant. Suposo que ningú m’ha fet treure aquest
desig per la lectura perquè sempre llegir comportava fer un treball o examen posterior.
Fig. 2. Logo de l'ensenyament públic. Font: IE Costa i Llobera |
Tots
els nens, siguin com siguin, han d’anar a la mateixa escola. No podem separar
als nens que tenen altes capacitats dels nens que tenen deficiències, ni els
nens que són artistes dels científics. A les aules és molt important que hi
hagi diversitat perquè tots puguin aprendre
coses dels altres.
L’escola
ha de ser acollidora i per fer-ho ha d’estar decorada pels infants. Estaria
molt bé que cada aula fos un racó i que estigués decorat segons la matèria que
s’ha de fer, per exemple: música (aula amb instruments musicals), ciències
(aula amb instruments científics), etc.
El
pupitre no s’hauria d’utilitzar sempre, és un ús incòmode. L’escola ha de
permetre que els nens es moguin, s’han d’expressar i no poden estar asseguts
cinc hores seguides.
Els
nens necessiten una ciutat pels infants.
Per fer-ho, s’ha de concedir la paraula als nens i nenes ja que ells tenen tot
el dret a decidir com volen viure i els adults els ha d’escoltar. Els nens no
s’han de quedar a casa jugant, han de sortir al carrer i trobar-se amb els
amics. La ciutat ha de permetre que els nens tinguin aquesta llibertat. Els
pares poden jugar amb els seus fills però no pot ser sempre. El joc permet al
nen fer-se gran, construir el seu creixement intel·lectual però, avui dia, els
nens no tenen gaire temps lliure ja que estan plens d’activitats extrascolars,
deures, etc. Avui dia, tots els pares donen bombes als seus fills. Regalar-li
una joguina és una bomba. Li estan treien la seva llibertat de joc i li estem
donant un joc prefabricat. Els nens
per jugar han de sortir al carrer i experimentar.
Els
infants han de passar el mínim de temps possible a l’hospital. I si l’han de passar han d’estar preparades activitats
pels nens com ara; la biblioteca, ludoteca, etc.
Els avis han de defensar als nets del
consumisme i de la soledat. Ensenyar-los ha construir, no a usar i tirar.
Inculcar el plaer de la lectura. Deixar-los sortir de casa per jugar amb els
amics.
Fig. 3. Caricatura d'un home fart del soroll. Font: Google |
No
hi ha un manual per ser bon pare, perquè sinó tothom l’utilitzaria. Però si que
hi ha una idea de bon pare clara.
Bon pare és aquell que satisfà les necessitats de l’infant, que passa estona
amb ell, que parla amb ell, que gaudeix de les experiències del seu nen. Un bon
pare no és aquell que li proporciona tots els capricis de l’infant ni aquell
que li dona pa quan li demana aigua.
Una
altra cosa important a destacar és que els nens no han de viure amb por i els
pares tampoc. Hi ha molts perills però el que hem d’evitar es viure sempre amb
el neguit de que passarà. Hem de ser bon ciutadans i intentar no córrer perill
però no podem negar-nos a sortir de casa perquè a casa també hi ha els perills
domèstics que cada vegada són més nombrosos. Ara, el mòbil és regala més aviat per la por i la poca seguretat de la
societat. Els nens creuen que no necessiten anar tot el dia acompanyats dels
pares. Només necessiten que qualsevol adult es faci càrrec de ells en qualsevol
situació. Si el nen necessita ajuda, només demana que l’adult que tingui més
proper l’ajudi. No fa falta que els pares estiguin pendents tota l’estona dels
seus nens. D’aquesta manera tots estarien més contents i segurs i no farien
falta els mòbils.
I
per últim, els cartells de “Perill, nens”.
Es curiós que hi hagi cartells que posin això a les ciutats. Hauria de ser al
revés “perill, cotxes”. Els nens no
són un perill i haurien de tenir prioritat davant de tots. Els nens necessiten
experimentar, moure’s i no els podem limitar. D’aquesta manera els hi estem
treien llibertat.
Fig. 4. Senyal: perill, nens. Font: Google |